Felicitacions.

No vull ser exigent, no he de demanar res. I ahir em van felicitar. No sé ja que sentir. En fi, no pensaré més. Si no em feliciten per què no ho fan, i ara que algú no tots, evidentment em felicita, doncs, bé. Gràcies.
Sentir-me bé amb mi mateix evita que jo necessiti aquests agraïments o felicitacions. En fi, la cosa va com va. Regular? Bé? Mal?, no ho sé.
El que si sé, és que la vida és magnífica. Hi ha gent fantàstica i les coses materials no són importants. El més important és com un es sent per dintre. Potser sigui la felicitat, o l’estabilitat. El somniar, el ser, sentir-se estimat i estimar sense que et costi.
Viure, he d’aprofitar aquest temps, que s’esvaeix, s’escapa de les mans, com l’aigua o l’oli a les mans. Sentir la vida.
Viure.

Tots d'acord!

Vam parlar i no em vaig enfadar. Això si, em vaig esgotar de tant de parlar.
Parlava i parlava sense parar. Potser per primera vegada vam arribar a un acord. Tots plegats.
No sé que sentir.
La meva lògica es va imposar. I malgrat l’acord, no vaig sentir el caliu.
Cap agraïment, cap mostra de carinyo. Ostres!, això no ho puc demanar. Es una cosa que es dona , que es regala. I a mi no me’n han donat.
Ho faig per mi, només per mi, però l’esforç ho estic portant jo i els altres a remolc. Les mostres d’afecte no es poden comprar. Millor no pensar més.
Afortunadament, no em sento mal.
Estimar i sentir-se estima’t és el més important. Això no es demana. Això només es troba sense saber per què, sense explicació. Sentir el caliu d’un, i es fa gratis.

Intel·ligent.

Desitjo pensar que hi ha gent que actua sense coneixement; que no sap que fa o que diu. Vull imaginar que no ho fan amb mala fe.
Controlo els meus sentiments, no els amago. Jo he de fer el meu camí.
No puc esperar a ningú, no tinc dret a obligar a fer pensar als altres igual que jo.
Ho respectaré, i els demés que facin el que creguin.
M’han fet mal, i la seva actitud actual també me’n fa. Actuar jo a la meva, sense esperar ningú és l’únic que jo sé que puc fer.
Seré jo i res més. Jo m’equivocaré o encertaré. En qualsevol cas, passi el que passi jo em sentiré bé.
Fa molt mal, perdre la confiança amb unes persones amb les quals has compartit coses. Però la vida continua i sembla ser que quan no es pot, quan hi ha incompatibilitat de caràcters o d’idees no s’hi pot fer més.
Demà parlaré, els explicaré el que jo, únicament jo penso fer, i els convidaré a adherir-se al meu projecte. Si volen entrar bé i si no ho volen fer, jo ho respectaré.
Reconec que no tinc dret a imposar res. Intentaré que no em facin saltar.
No penso, aixecar la veu, ni insistir. Explicaré, el més tranquil•lament que pugui i prou. Cosa que els altres no fan.
A mi no m’expliquen res.
Demà tindré en la meva ment, que jo sóc una persona amb sentiments, i intel•ligent.
Una vegada una persona em va dir que era intel•ligent. Jo no m’ho havia plantejat mai. I tampoc mai ningú m’ho havia dit així de sincer. Em va ajudar molt a tenir confiança amb mi mateix.
Jo n’era un ésser insegur en el meu interior per moltes coses.
Com vaig llegir fa uns dies crec que el meu diagnòstic era que jo tenia i potser encara tinc, -molt menys que abans- atacs d’angúnia. Els atacs d’angúnia i la depressió son dos problemes en certa forma relacionats i segons la persona, de vegades una situació poc favorable es manifesta en una cosa o l’altra.

Disculpes.

Ahir em vaig disculpar.
Vaig actuar correctament.
La història em costarà peles, però no m’importa ja que és una qüestió de principis. Els exposaré als altres si volen entrar, però amb les excuses tant estranyes que van donant em sembla que només volen els diners. Tenen por i ho comprenc.
És molt difícil i car anar contra l’Administració i encara que sembli clar qui té la raó, ni jo mateix estic plenament convençut. Hi ha sentències de tota mena i no em puc permetre el luxe de donar-ho per guanyat.
Si no fes aquest pas mai m’ho perdonaria el quedar-me amb el dubte de si hagués pogut fer més.
M’he enfrontat a tothom, fins i tot la meva actitud ha sortit a la premsa local. No em molesta, encara que el que han dit els polítics no és del tot cert. Ell fan la seva feina i volen quedar bé.
Aquestes qüestions son secundàries.
Si no hagués agafat confiança amb mi mateix, hauria cedit. N’estic segur.
Si no hagués viscut, si no m’hagués conegut a mi mateix, no estaria aquí escrivint.
Jo de vegades penso si és un somni. M’ho diu el cor i la ment, he de seguir i jo em noto bé i fort.
M’emociono al pensar en el que he viscut.
Les coses es viuen i he tingut molta sort de tenir al meu costat gent meravellosa.
Gent magnífica. Sense aquestes persones, no sé com estaria. Segurament em sentiria buit per dintre amb molt de rancor i odi.
Penso amb mi, i amb més gent.
Pensar amb els altres i tenir l’ànima neta de les ferides que tenia de feia temps em fa sentir bé, gairebé diria que pròxim a la felicitat.

Mal, ho vaig fer mal.

Anit vaig rebre una trucada de telèfon i al parlar vaig perdre el control.
Em sap greu.
Espero que no torni a passar.
Sentia ràbia, molta ràbia i en fi, desprès ja més seré i aquesta nit he compres que vaig fer mal.
Em disculparé , en fi, coses de família.
Encara que els altres es portin mal, no tinc ni tant sols dret a enfadar-me. Cadascú que faci el que cregui convenient. Jo no puc exigir res, ni ells a mi. Aleshores estem en això.
Em sap greu haver aixecat la veu, haver sentit ràbia.
M’avergonyeix el que vaig fer.
Va ser un comentari que em va fer saltar la guspira i a partir d’ahí no vaig parar de treure coses que tenia dintre que potser no venien al cas però que em feien mal. Encara així, no tenia dret a fer el que vaig fer.
He de tenir la suficient integritat per que no es repeteixi.
Veig mal la meva actitud. I no tinc excusa. Potser si, però ni per a mi és suficient per justificar la meva actitud.
No es repetirà. Ho intentaré perquè desprès es queda un mal sabor a la boca i al cos.

Gràcies pels teus comentaris Bene. Es una sorpresa que algú des de tant lluny em llegeixi. Gràcies i no he llegit el Principito o el Petit Príncep, ho has dit molt bé. Em sembla que he vist la pel•lícula, però ara no em sona.

Afecte.

Sentir una cosa tant simple com l’afecte.
Sentir que algú pensa amb un. Sentir.
Això és el més important.
Molt més que els diners, que les coses materials.
Molt més.
Costa tant a la gent dir aquestes coses.
Jo m’he sentit estimat i em feia falta.
És com els dipòsits de l’amor. Dones i no notes o no sé perquè no aprecies que també t’estan estimant, i sentir i valorar aquestes coses són les realment importants, les que a mi personalment m’ajuden a aixecar-me i seguir el camí. Amb seguretat, amb claredat, sense màscares, sense por.
Gràcies nou món.

Seré jo, i viuré.

No sé com és però de vegades sento que tot s’enfonsa.
He de respirar fort.
Suo i el cor batega fort i sento dolor dintre meu.
Jo em pregunto, que és el que he fet mal. I no, no tinc la culpa, no la trobo. De vegades voldria saber que he fet mal, però no. No he fet res mal.
Hi ha gent molt estranya, espero que tinguin els seus motius per actuar així. Ja no em fan sentir tan mal com abans. Encara fereixen però sento com si la ferida ja no sagnés, com si ja fos una cosa del passat. No és així i m’enganyo, intento allunyar-me tant com puc i intento sentir-me bé. No sempre ho aconsegueixo, poc a poc. He de ser jo. Seguiré i no m’enfonsaré us ho ben asseguro.
Afortunadament aquests mal moments cada cop duren menys, i son molt menys freqüents.
Ara somriuré, perquè jo ho sento així, perquè em be de gust.
I pensaré i somniaré i viuré.
He de seguir i vèncer les dificultats del camí.

Diumenge.

És molt atrevit i agosarat el que vaig fer el dijous. Això de deixar les fotocòpies a la bústia. No suporto a aquesta gent que sempre diuen que jo conec a tal, jo tinc mà, jo sé d’això, o que parlen amb seguretat de coses que no són certes. Demano contrastar les seves afirmacions i es desmunta el seu món de mentides.
Ara ja sé que passarà. I jo ja sé el que faré.
Deixaré de pagar la comunitat i quan vinguin a cobrar –que no vindran- els diré jo pagaré després que paguin els de baix. Els hi porto uns anys d’avantatge. No em deixen altra opció. No m’agrada no pagar, però és la única forma de fer pressió i que les coses s’arreglin i si no s’arreglen doncs a mi em sortirà barat. No tindré cap queixa de la gestió. A aquest preu em sembla fantàstic. Que pagui que vulgui.

Bon dia!

Ahir va anar tot bé. Molt bé. I estava bé.
Vaig dir el que em va semblar, el que em venia de dintre i vaig criticar, vaig actuar molt, molt fort i no em vaig sentir mal. La veritat em sento orgullós del que vaig fer.
Fins i tot un company amb el que no em portava gairebé, doncs, vam parlar, riure i fer bromes. Tot en un tó distes, jo malgrat tot i la que vaig liar ahir vaig sentir-me superbé.
L’escala, va ser un show, vaig trobar al president i li vaig dir, ell amb excuses no volia mirar els papers, i li vaig dir que faria fotocopies per tots els veïns. I ja estan a la bústia.
Ara a veure si té temps per parlar amb mi o amb tots.
Prefereixo pensar que es ignorància a que sigui tot per mala fe. Em reservaré la opinió, però això s’ha d’aclarir. Que són moltes peles!
I he d’agafar hora a l’advocat.
Vaig fer moltes coses i el millor es com m’he sentit de dintre, sense màscara. Seré i potser m’equivoqui, però tal i com em sento, tal i com m’he sentit, val la pena.

L'escala.

Ostres sento com ja estic millor, però molt millor.
Em sento molt feliç i amb molta energia. Això ja ho he dit, i pot sonar a no sé que. Realment no m’importa a qué pugui sonar, per que sóc jo.

Em sento orgullós de les coses que faig, com ahir.
Ahir al final el president de l’escala em va portar uns papers que portava mesos exigint-li. Al llegir-los he confirmat les meves sospites. Hi havia uns, els dels baixos comercials, que no pagaven i se’ls hi permetia. Ara, gràcies a mi, al meu interès a la meva insistència, no tornarà a passar aquesta injustícia.
Em sento bé. I pot semblar una victòria pírrica, però, jo crec que hi ha molta gent que mira per la seva comoditat i té por a queixar-se. Jo no i he descobert que tenia raó.
Ara se’ls ha acabat el xollo a aquests.
El president tenia por de donar-me els papers, m’esquivava, però després de preguntar-li sempre que el veia, s’ha vist obligat a donar-me’ls o canviar-se de pis, jejeje. Ara ho haurem d’aclarir i ja estic parlant amb veïns per informar-los, perquè no m’han fotut només a mi, ens han fotut a tots els que pagàvem.
A la junta de veïns hi havia un advocat que ara ha venut el pis, jo confiava amb la gent. Un advocat va avalar que uns propietaris d’uns baixos no havien de pagar res, de res, o si més no , mai es va queixar o mai ho va veure injust com jo.
Hi ha cada personal per ahí.....

La dita.

De vegades et desesperes quan veus que hi ha gent que llença la tovallola. És una llàstima, però s’intenta fer tot el que es pot. En fi.
També forma part de la vida. Afrontar les dificultats i arriscar-se una mica.

Ara amb la calor, ve la màniga curta i la veritat ja comença a fer-ne massa.
Aquest matí em pensava que feia sol, però no. Està núvol suposo que després s’aixecaran i podrem veure el sol intens i radiant apretant com sempre.
L’estiu m’agrada si no fa massa calor. Si aquest any torna a fer la calor de l’any passat ens haurem d’atrintxerar amb l’aire condicionat.

La setmana que bé aniré a veure l’assumpte que ens porta l’advocat. I els donaré dades per que estigui tot correcte. No vull que hi hagi cap error. Vull tenir-ho tot lligat i ben lligat.
M’agrada la dita: “No diguis blat fins que no hi sigui al sac”

Cap de setmana.

L’obra de teatre va estar genial. L’actriu principal interpretava molt bé.
En acabar l’obra, vaig poder apropar-me als actors i a l’actriu li vaig dir que interpretava molt bé, que ho havia fet molt bé. Es va alegrar, jo també de què li agrades el que jo li havia dit.
De vegades la gent no agraïm suficient la feina dels altres. Sembla com si la gent li donés igual o es talla, no ho sé. Jo no em tallo i li vaig dir.
Això també passa amb la feina. La pots fer bé, la pots fer genial, desprès pocs ho agraeixen. Sembla que és la teva obligació fer bé les coses. I de vegades et pots cremar una mica. Jejeje.
Jo penso amb la meva feina i m’hagués pogut encendre aquesta setmana passada, però no. No ho he fet, per què penso que hi ha coses molt més importants que la feina. La feina m’encanta, però no em vull cremar.
L’advocat ha trobat bé les meves impressions. Fins i tot es va sorprendre que li portés una sentència que creava Jurisprudència i les instruccions concretes del que havia de fer. Em va dir:
- Però tu et passes tot el dia a Internet?
- Jo li vaig contestar, ho he mirat amb el DVD.
- Amb el DVD?
- Sí el mateix que tú tens.
- Quin?
- Aquests que tens de diverses empreses on està tota la legislació i la jurisprudència. Per cert t’he buscat un altra. No fa falta que et digui com ho he buscat, no?

Aquest advocat, crec que mai a tingut un client com jo. Però jo no sóc normal. Em vaig enfrontar a tots i ara l’Ajuntament ha decidit –al final- actuar. Hi haurà batalla legal. Espero guanyar, com tots.
En general el cap de setmana va estar bé.

Refredat.

Ahir estava una mica refredat. Em feia una mica mal el cap i vaig intentar prendre’m un Gelocatil. S’havien acabat. Encara tenia l’envàs de l’Ibuprofeno gairebé ple. Només m’havia pres una pastilla i em vaig prendre una altra. Em va alleugerar unes hores el dolor, ben poques. A mi em fa menys efecte que el Gelocatil. Segurament deu ser la composició. El paracetamol 500 mg, alleugera de forma eficaç.
Vaig anar al llit aviat, no tenia ganes de fer res. M’havia posat la tele, l’escoltava lleument un programa d’humor que no entenia perquè no li estava prestant atenció. Vaig parar el televisor i el silenci em va ajudar a recuperar-me d’aquest refredat del temps.
Aquesta nit he pogut descansar bé.
Així que ara ja no em fa mal de cap.

Quin desastre!!

Anit vaig veure les notícies. Va ser tremend. Persones destrossades per l’atac dels helicòpters israelians sota les ordres del Sharon. Aquest matí, la boda de l’Iraq, prop de la frontera amb Síria. En tots dos casos desenes de morts innocents. En tots dos casos diuen que es van equivocar.
Fa un mal pensar que hi ha més casos semblants.
Fa mal posar-se al lloc d’aquestes persones.
Fa mal pensar que els atacants i els que maten innocents, ho fan amb l’excusa que algú devia ser dolent.
Ens fan creure que són els bons o els del nostre bàndol els americans i israelians.
Diuen que la veritat és la primera baixa en una guerra. Però aquests estrategs militars no pensaven en la tecnologia, amb els telèfons mòbils amb foto dels soldats de peu -els pringats-, amb internet i ara es saben moltes coses que abans tapaven. I encara tenim tots la sensació que no ens assabentem del que passa realment, només del que ens volen fer creure.
Ara al tio que va fer les fotos tant famoses de les tortures a les presons d’Iraq l’han condemnat a un any de presó. Ostres! Quina hipocresia. Un cap de turc, se’n deia a l’edat mitjana. Ara què? I els altres, i els caps, i els de la CIA que han redactat el manual de tortures, i els de Guantànamo. Doncs a aquests res, clar, no hem vist les fotos.
Ja vaig sentir que a la general –dona- responsable de la presó havia caigut en desgràcia la seva cursa militar no pel fet d’haver tortures, només pel fet que ha transcendit. Per no haver estat a l’aguait amb evitar que la gent s’assabenti.
Així ja saben els militars, a més de controlar la correspondència, a controlar els mòbils amb camera... uf, quin fàstic em fa tot això.

Discriminació de la dona.

L’altre dia, al anar a un lloc, vaig veure com li oferien un producte a una dona musulmana. Però per oferir-se'l li deien que li digues a l’home, i en castellà, com si la pobra dona el comprengués millor. Deien “Vale 12 euros, diselo a tu marido”.
Vaig sentir sorpresa i estupor per aquesta humiliació cap a una dona. A ella ni tant sols li preguntaven, li deien que li preguntés al marit si ell volia comprar-lo.
De vegades em sembla que confonem el que és el respecte i coneixement d’altres cultures amb la perpetuació de situacions injustes i contra els drets humans.
Si al seu país és l’home el que té els diners, o és el que mana, em sembla acceptable sempre i quan estan tots d’acord -cosa imposible- jeje. A l'igual que si una parella a casa seva volen viure amb el joc d’amo-esclava, em sembla perfecte, si tots dos accepten lliurement i conscientment aquesta situació.
El que no em sembla bé, és que la gent d’aquí, -imaginant respectar altres cultures- fent una exhibició de "tolerància", continuen amb la discriminació que sofreixen les dones als països àrabs. M'agradaria recalcar que aquí la cultura cristiana, fins fa no res també ho feia.- Bé realment encara ho fa, el que passa és que ara l'esglèsia cristiana ha perdut una mica del poder que tenia abans-.
També m’agradaria recordar que fins als anys setanta una dona casada no podia obrir un compte bancari sense l’autorització del seu marit.
Em de parlar a una dona , pel que és, una persona. Si a casa seva és esclava, serà esclava del seu marit que d’alguna forma haurà triat i viurà en una situació que ella suposo deu acceptar, però a fora, aquí al carrer la nostra societat no ha de tolerar i molt menys seguir el joc.
El que més em va doldre era que la que oferia el producte era una dona.

Ulls.

Els ulls, la mirada cristal•lina, transparent com l’aigua. És encantador mirar als ulls, en diuen que és el mirall de l’ànima. Crec que sí.
M’agrada mirar als ulls. Només miro als ulls i m’encanta descobrir que hi ha gent meravellosa.
Diuen tant els ulls d’una persona. De vegades dic que em miren a la cara per parlar amb mi, no en to agressiu, sinó perquè no es diu el mateix. És molt més difícil mentir, mirant als ulls. La mirada és molt important per a mi. Potser sóc un boig, potser he perdut el sentit de la realitat, potser em fixo en coses que no tenen importància, però per mi en tenen i miro als ulls, fins que pugui, fins que em quedin forces.
Vull mirar als ulls.
M’encanta la sinceritat, la veritat. Em fa sentir molt i molt bé. El dir les coses que penso. Res més. Sense intentar imposar la meva opinió. No, si no em fan cas gairebé mai. Ara últimament, ara que em trobo molt millor, és curiós la gent fa coses que jo he dit i no sé, però ni li dono la importància que potser abans li donava a que la gent fes coses que jo havia dit. Em donen la raó i no sento res. Crec que això passa perquè jo em sento segur amb mi mateix i al sentir-me així, no necessito que em facin cas. Jo tinc la meva opinió i si no em fan cas, serà perquè tenen un altra, o tenen els seus motius. No m’escalfo el cap.
I m’encanta la música i riure.
Si a més de plorar, també me’n ric. El riure em surt, sense més, potent i sincer. Amb energia i seré. M’encanta sentir el calor de la gent.
No sé , com és aquest diari, em fa sentir estrany. Parlo i escric sol, son uns pensaments, son els meus i no pretenc res més que sentir-me bé. Mai havia pensat que faria una cosa com aquesta.

Somniaré.

Jejjejeje, ho he estudiat el tema i s’ha imposat la razón al corazón, com diu la cançó de l’Oreja. No podré fer-ho, malgrat tot, em sento orgullós de mi mateix per haverme-ho plantejat amb serenitat i calma.

És una bogeria pensar en que sóc jo mateix. Sentir com de dintre meu flueixen les idees i no sento res dolent cap a ningú.

Una cosa que faig i que veig que molta gent no fa, és no pensar tant amb el que han fet els altres. El que es diu criticar. Mai m’ha agradat i no vull, jutjar. Realment no vull ni saber-ho. No sé perquè ho dic ara. En fi tampoc pretenc ser un dogma a seguir. Cadascú és com és.

Segurament seré egocèntric si penso en què em sento bé. I si algú llegeix aquest diari pensarà, aquest tio es repeteix molt. Potser si. Crec que necessito repetir-me algunes coses, per veure-les més clares. M’agrada pensar, m’agrada imaginar i vull somniar. Potser això és el que necessito, somniar. Somniar.

Un pas endavant

Un repte, gestionar amb eficàcia els problemes, ser jo mateix.
Ni jo m’ho crec. Estic tranquil davant el que m’espera. Davant el pas que donaré aquesta setmana que bé.
Sé que tindré pressions, sé que hi haurà moltes dificultats, sé que potser m’estic buscant problemes i el millor, el més sensat seria evitar-los. Però jo sento, perquè he de ser jo qui em digui que no?
Sento emoció i alegria interior.
No tinc por al que pugui passar. Faré el pas.
Sentir-me bé i actuar amb honestedat, sense enveges , ni rancors.
No en sento i tampoc vull cap protagonisme.

Maduixes.

Avui em trobo bé. Estic bé. Jo diria gairebé feliç.
És curiós, malgrat els entrebancs que tinc o em posen, em sento bé. He conegut persones i bé. Jo estic feliç amb mi mateix. Em fa una mica de por dir-ho. No m’havia imaginat que podria sentir-me així.
De vegades quan estic bé, quan em sento així, desprès del temps que portava no estant bé, em pregunto si serà un somni, si realment m’està passant a mi.
Hi ha gent meravellosa. Gràcies.
Tinc molts projectes, n’hi ha un d’important. M’ho vaig plantejar ahir. Així de sobte, dient un: i jo per què no? I crec que ho faré. Ho faré perquè no sé el que viuré, ho faré perquè no tinc por a fracassar, ho faré perquè si no ho faig, ja hauré fracassat, ho faré per mi i pels que m’estimen, pels que m’han obert el seu cor.
Estic disposat i ho faré.
Aquesta nit gairebé no he pogut dormir amb aquest assumpte. I no, no tinc cap possibilitat, bé alguna, però molt petita. Realment no vull entrar a valorar les possibilitats que tinc. Ho faré i que passi el que passi.

No al fòrum 2004 (2),

El parking 7 euros.
Per parlar de pobresa i desigualtat perquè conviden a rics?
Perquè s'ha de pagar per tot?
Aquest és el fòrum de les cultures o dels rics?
Si volen tenir una festeta els rics a costelles dels pobres, al menys que no se'ns fotin a la cara dient que ho fan pels pobres.
El fòrum per internet també s’hagués pogut fer i molt més barat. Si és que realment volien que la gent pogués parlar lliurement, Per què no ho han fet per internet? Per què només parlen els que han pogut pagar una entrada caríssima? Per què cobren els que van a parlar? Com el Clinton i d’altres que no són precisament pobres. Si ja desprès diran que ho donen a una ONG.
Com se’n foten de la gent, del poble. A més encara tenim que posar bona cara davant el malbaratament de diners que han fet. Totes les teles matxacant fent propaganda.
Pronostico que això serà un fiasco perquè s’ha fet d’esquena a la gent. S’ha fet amb el nom de les cultures sense comptar amb elles. Només funciona aquest fòrum a base de talonari. Si la gent vol parlar, no fa falta que ens paguin res. No ens fa falta cap Palau triangular, ni res. Al carrer, a un parc podem parlar la gent.
Allí anirem a veure a les altres cultures i desprès ens oblidarem. Però ja haurem complit amb el ritus que ens marquen aquests del poder que se’n foten de les necessitats reals de la gent. Com la vivenda. Quin bon negoci han fet. Expropiacions a primera línia de platja per fer un muntatge. Per fer pisos , o ajuts socials no he vist mai tanta pressa. Clar això no interessa. Millor tenir a la gent agafada. Que no puguin pensar. Amb els problemes diaris ja tenen prou. com per pensar en cultures i diversitat.