Intel·ligent.

Desitjo pensar que hi ha gent que actua sense coneixement; que no sap que fa o que diu. Vull imaginar que no ho fan amb mala fe.
Controlo els meus sentiments, no els amago. Jo he de fer el meu camí.
No puc esperar a ningú, no tinc dret a obligar a fer pensar als altres igual que jo.
Ho respectaré, i els demés que facin el que creguin.
M’han fet mal, i la seva actitud actual també me’n fa. Actuar jo a la meva, sense esperar ningú és l’únic que jo sé que puc fer.
Seré jo i res més. Jo m’equivocaré o encertaré. En qualsevol cas, passi el que passi jo em sentiré bé.
Fa molt mal, perdre la confiança amb unes persones amb les quals has compartit coses. Però la vida continua i sembla ser que quan no es pot, quan hi ha incompatibilitat de caràcters o d’idees no s’hi pot fer més.
Demà parlaré, els explicaré el que jo, únicament jo penso fer, i els convidaré a adherir-se al meu projecte. Si volen entrar bé i si no ho volen fer, jo ho respectaré.
Reconec que no tinc dret a imposar res. Intentaré que no em facin saltar.
No penso, aixecar la veu, ni insistir. Explicaré, el més tranquil•lament que pugui i prou. Cosa que els altres no fan.
A mi no m’expliquen res.
Demà tindré en la meva ment, que jo sóc una persona amb sentiments, i intel•ligent.
Una vegada una persona em va dir que era intel•ligent. Jo no m’ho havia plantejat mai. I tampoc mai ningú m’ho havia dit així de sincer. Em va ajudar molt a tenir confiança amb mi mateix.
Jo n’era un ésser insegur en el meu interior per moltes coses.
Com vaig llegir fa uns dies crec que el meu diagnòstic era que jo tenia i potser encara tinc, -molt menys que abans- atacs d’angúnia. Els atacs d’angúnia i la depressió son dos problemes en certa forma relacionats i segons la persona, de vegades una situació poc favorable es manifesta en una cosa o l’altra.