Disculpes.

Ahir em vaig disculpar.
Vaig actuar correctament.
La història em costarà peles, però no m’importa ja que és una qüestió de principis. Els exposaré als altres si volen entrar, però amb les excuses tant estranyes que van donant em sembla que només volen els diners. Tenen por i ho comprenc.
És molt difícil i car anar contra l’Administració i encara que sembli clar qui té la raó, ni jo mateix estic plenament convençut. Hi ha sentències de tota mena i no em puc permetre el luxe de donar-ho per guanyat.
Si no fes aquest pas mai m’ho perdonaria el quedar-me amb el dubte de si hagués pogut fer més.
M’he enfrontat a tothom, fins i tot la meva actitud ha sortit a la premsa local. No em molesta, encara que el que han dit els polítics no és del tot cert. Ell fan la seva feina i volen quedar bé.
Aquestes qüestions son secundàries.
Si no hagués agafat confiança amb mi mateix, hauria cedit. N’estic segur.
Si no hagués viscut, si no m’hagués conegut a mi mateix, no estaria aquí escrivint.
Jo de vegades penso si és un somni. M’ho diu el cor i la ment, he de seguir i jo em noto bé i fort.
M’emociono al pensar en el que he viscut.
Les coses es viuen i he tingut molta sort de tenir al meu costat gent meravellosa.
Gent magnífica. Sense aquestes persones, no sé com estaria. Segurament em sentiria buit per dintre amb molt de rancor i odi.
Penso amb mi, i amb més gent.
Pensar amb els altres i tenir l’ànima neta de les ferides que tenia de feia temps em fa sentir bé, gairebé diria que pròxim a la felicitat.