Seguiré.

Ahir vaig descansar, aquesta nit he descansat, hem feia falta.
Ara amb les forces recuperades em sento amb ganes de seguir.
Només sóc una persona. Vull ser una persona. Res més.
Aquest cap de setmana vaig tornar a escoltar un cd de música que havia fet aquest Nadal. Em va sorprendre com una cosa que havia fet jo, una selecció de cançons, em feia respirar profundament i sentir bé, amb pau interior.
Abans moltes vegades destruïa el que feia, o no ho tornava a mirar. No m’agradava a mi mateix, no em sentia satisfet de mi. Ara, cada cosa que faig la sento molt dintre, la faig com si fos la última vegada que escriuré, o faré. Em dono a tot el que faig, com si fos el fi. No sé si serà bo això, però ho faig i em sento millor. No sé com és, però sento com si no tingués futur, no penso en el futur, i poc amb el passat.
Visc ara, i no penso tant en el que passarà, ni amb el que ha passat. Present. El present, duri el que duri per mi ara és el que jo sento. Cada segon, cada instant, intento aprofitar-lo i viure’l.
Sé que el que faig tampoc és perfecte, però no m’importa perquè ho faig jo, ho faig com jo sé, intento fer les coses el millor que puc, però tampoc tinc gaire temps per que he de fer moltes coses. Dintre de les meves limitacions ho faig com puc i em sento molt millor.

No al Fòrum 2004

Fòrum 2004.
L’espectacle inaugural, va ser lamentable.
Les xifres que s’han gastat en el muntatge inmisèricordes amb la gent. Vora 300.000 milions d’euros, gairebé, mig milió de peles que, amb les pèrdues que espero tinguin, superaran.
No es pot entrar menjar ni beguda.
El menú més barat 15 euros.
La gent a fóra protestant amb una cassolada. Tenia unes ganes d’estar allí amb una cassola.
Com poden passar encara avui aquestes coses?
La Letizia amb vestit de vellut vermell.
M’agraden les faldilles, m’encanten, però veure com ho fan, utilitzant a una dona com a gerro, com a dona objecte cada dia em provoca més repulsió. La fan anar amb taló alt, i faldilla. És tot façana. Però ho paguem nosaltres, els de les cassoles.
Jo no aniré, si no em conviden, com van fer i faran amb un munt de gent. Legió d’invitats. La cort , exèrcit de figurants, .... com als segles pretèrits.
Fins quan la gent direm prou d’aquestes farses?
Si realment el Fòrum havia de servir d’alguna cosa, crec que amb molt menys diners també s’hagués pogut fer. No calen obres faraòniques. Salvem nens, salvem pobles, salvem llengües, salvem cultures, però que no onegin la bandera de la cultura per malbaratar, per dilapidar els nostres diners.
Encara faran creure que guanyaran diners. Ja tenen feina els maquilladors de pressupostos.
No al Fòrum, no a aquest Fòrum de rics, d’entrades i menús rics. On s’ha de pagar per tot. No a un lloc de luxe, tenint el món com el tenim , amb tanta misèria.

La mort.

Ja veure’m que fem avui.
Avui és diferent. I penso en la mort.
La mort o el fi, n’estic preparat.
No penso en el suicidi, però si el meu temps s’acaba, doncs que s’acabi. Hi ha coses que fan mal, hi ha coses boniques, però no tinc por a la mort.
Abans pensava més en el futur. Ara només penso en ara, en curt termini. En entregar-me a fons en tot allò que faig.
Quin sentit té el futur?
Deixar les coses per a més endavant?
Visc ara. I intento aprofitar cada instant de vida que em queda, el que pugui aprofitar.
No vull morir, però si passa , doncs que passi.

Deixa’m oblidar-te

Deixa’m oblidar-te de Sergio Dalma, m’encanta.
Cada cop que l’escolto m’agrada més. Ara l'estic sentint.

Meva, navegant en solitari, calma al mar, lluitant per no ofegar-me, t’has endut tot l’aire, silenci, calma, sense preses, deixaré que el tanqui totes les ferides, sentir-te encara meva, l’aroma de la teva pell, freda la nit és sempre freda, cos sense ànima, tenir-te, tu vas condemnar-me, angoixa dels meus dies, ...

Paraules desordenades de la lletra de la cançó que es claven molt dintre.
La música dels acords de guitarres, lents i suaus, acariciant els pensaments.
Escolto la música i m’imagino coses. Ballar, agafar la mà, mirar als ulls, humitejar els llavis i sentir l’aroma de la teva pell....

El ritme va augmentant des de lent a un ritme preciòs al final.
No en sé de música. Com és diu això? In crescendo...
Gràcies.

Estic bé.

He canviat. Potser sóc idiota, no ho crec, però hi ha gent que no sé que es pensa.
Ara mateix un fent-se el xulo amb mi, o millor dit, dos, jeje. Els he tallat, i els he deixa’t clavats amb arguments coherents. Què s’han cregut? Prepotents.
No em callo, ja no ho faig, si diuen una cosa, jo contesto. Què ja n’estic d’aquests xulos o no sé com dir-ho, però volen que tu els estiguis servil i callat? Doncs no. I no m’importa el que diguin a mi em sembla tenir raó. Potser estigui equivocat, però si un contesta amb parides, doncs jo amb argumentacions els deixo clavats com he fet ara. I hem sento millor. No indignat, no val ni la pena.
Hi ha gent molt dolenta al món, no sé si és enveja o què els hi passa, però no sé si em veuen com un rival o què, però jo no els miro com a res. Companys ja seria dir molt. Ja comprenc perquè va el món com va, amb gent així, egoista, prepotent i xula, per això hi ha guerres.
I sé que la majoria de la gent no és així, però fa falta que t’obrin el cor. I no sempre l’obrin a tu. En fi, de moment amb que no em facin mal, és suficient.
Encara que he plorat avui, no per això, per suposat. Em trobo molt bé. I plorar, no sé si serà normal, però em va molt bé, per sentir coses, per ser com jo sóc, sense cap màscara. Jo mateix.

Anant al banc. El taló.

Uf, ara que estic bé, m’entren ganes d’aquest tema.
L’altre dia vaig anar a un banc. No diré si banc o caixa per mi són el mateix. Per ser caixa això que diuen entitat sense ànim de lucre em sembla pitorreo.
Bé, no sé si us haurà passat. Però jo quan vaig al banc vaig sense por. Abans anava cagat. Clar , no tenia diners i bé, t’has de callar certes coses.
La cosa va ser així. Necessitava fer un taló conformat i com sempre, ja n’estic tip de les comissions, vaig preguntar el preu d’aquesta operació. No m’ho podia dir, i va començar a mirar l’ordinador, per saber el preu. Jo li vaig dir la quantitat i volia saber el preu exacte de la comissió, segons aquest preu faria o no faria el taló. Descaradament, vaig dir que hi ha bancs que no cobren per fer aquesta operació. De totes maneres jo com client, volia saber el preu de les comissions i demanava una còpia de les tarifes. I bé, va venir l’altre, el que fa de cap o interventor i em va dir que feia poc que les havien canviat les comissions i no me les podia donar les tarifes i comissions, que el seu banc no volia que els empleats pensessin. Ja! Li vaig contestar que això no era el meu problema i que si les comissions les canvien han d’estar aprovades pel Banc d’Espanya i aquest exigeix que han de ser públiques i han d’estar a disposició dels clients en tot moment, a més , si jo podia consultar ell no podia impedir que jo m’anotés totes les comissions que vingués en gana. A mi això de mirar l’ordinador i tardar tant no em semblava que estaven complint amb l’esperit de la norma. Van passar uns cinc minuts parlant i com veia que tardava i no sabia quant li faltava, vaig dir: Tornaré.
Al cap d’unes hores vaig tornar. Tenien una fulla impresa amb les comissions, jo no la vaig ni mirar, perquè sé com treballa aquesta gent. I vaig dir, no vull saber la comissió, vull saber quant em cobraràs a mi si fem aquesta operació ara. Em va dir el preu i em va semblar acceptable i ho vaig fer. Però n’estic tip d’aquests que es pensen ser tant llestos que es salten la normativa i a més si exigeixes els teus drets encara et venen amb pamplines.
Un altre dia contaré més.

Ser feliç

Avui m’he despertat amb la cançó de l’Alex, dient allò de sólo con verte reir ya me haces feliz... mi alma...
Aquestes lletres m’entren molt dintre. I bé, potser ahir plorava perquè he vist, he sentit com gent al meu voltant, una poca gent, que m’estima, està rient, està feliç...
Aquest weblog és per mi, una forma de caminar, de viure ,....
I he estat fort, molt bé, fins i tot, un detall d’abans, ara ja no ho faig i m’emociono el pensar-ho. Sentir-me dret, així de simple, només em sento bé.
Ser feliç , les coses no es sap quan duren així que s’ha d’aprofitar tot, esgarrapar el temps al temps.

He plorat

No ho sé com. No sé com estic. Hem sento bé i he plorat. Si!
No em cabretjo, no m’enfado, no sento ira. Estic seré i he plorat.
M’he amagat, perquè no em preguntessin que em passava que plorava, però ho he fet, he plorat.
No estic trist, em sento tranquil, i pensar, i tot el que m’ha passat m’ha semblat un somni meravellós i he plorat.
La música, la lletra del Sergio Dalma cantant en català. He escoltat la veu esgaiada i emocionada, i he plorat.
Mai plorava i des de que ho faig em sento millor.
Per dintre, per fora, com és possible això?
Com potser que plorar em faci sentir millor, molt millor?

Bronca.

Aquesta nit he descansat bé.
Ahir vaig donar una esbroncada a un company de feina. Jo tenia raó, crec que jo tinc raó i li ho vaig argumentar i no va saber que dir, per contradir-me. No li vaig cridar però li vaig mostrar la meva indignació cap al que havia fet, jo parlava amb veu alta i clara i amb poques paraules, poques frases eres suficients per fer-me entendre, i vaig marxar quan intentava endreçar el que ja havia fet mal.
Des de que em vaig trobant millor cada cop que parlo o si tinc que maldar algú, ho faig sentint-me jo bé. Dic el que penso al moment i això és difícil i té un preu. Però no m’importa pagar. Potser seré cabró, però em quedo a gust. I no ho sóc cabró.
L’any passat quan estava mal, aquestes coses em feien sentir mal. Pensava coses rares, pensava que potser era jo, no ho sé perquè però em donava les culpes.
Ara sé que no tinc cap culpa, potser ho hagués pogut fer d’un altra manera, però no m’empenedeixo de res. La gent, continuo pensant és molt egoista, molt, pensen molt amb elles, egocèntriques en diuen. No sé en què pensen, però en col•laborar i ajudar als companys, al menys amb mi, no. Em fixo i també entre ells tampoc s’ajuden gaire, i només veure les cares que posen de fàstic alguns, et fa pensar que els deu passar pel cap? La gent de vegades fa coses incomprensibles. No entenc certes actituds.

No sé perquè ha de ser així la gent, individualista, jo no ho sóc o si més no, no em sento, però m’ho fan ser. Si no col•laboren desprès que no em demanin favors, sento per dintre meu. Jo vaig més enllà, ni penso, faig el que em sembla, no dedico el meu preciós temps a aquestes persones. Com és pot ser tant fals?

Jo abans em sentia sol, i és trist dir-ho així. Reconèixer això per mi ja és una cosa positiva. Ara ja no, ja no em sento igual, el sentir-me fort, encara que jo estigui igual de sol que abans, no em fa sentir sol. La fortalesa interior em fa sentir bé, sol o amb companyia, realment no hi penso, no penso en certes coses, perquè vull aprofitar el temps, i viure.
És estrany això de tenir un diari personal obert a tothom.
Escriure potser ha estat la meva teràpia.
Plorar i apreciar certes coses petites m’ha ajudat molt. I sé que sempre tinc el perill de tornar a caure, per això dic que la vida és curta, perquè potser aquest moment en què em trobo duri poc. Duri el que duri ho intentaré aprofitar...

Uf, somnis i malsons.
La vida pega voltes el temps passa.
Ahir al cantar una amiga va començar a ploure, li vaig dir que no plouria per animar-la, però així va ser. I ha plogut molt. Em va agradar molt veure com plovia i plovia des de que ella havia cantat.
Potser ara m’agrada la pluja, em recorda una cançó molt especial, i bé aquesta amiga també és especial perquè d’ella i amb ella he après molt.
Com m’ha pogut passar a mi? Jo crec que ens em trobat i en fi, són coses que passen i no ens em de preguntar res. Només em de viure i gaudir de l’amistat.
Em considero afortunat.

Botín

Ahir al posar el blog em vaig adonar que el que havia escrit el dilluns no es va penjar. Ja ho tenia escrit i bé, doncs ho tornaré a posar.
Crec que vaig a repasar-lo. Les coses al cap d'uns dies es veuen diferents, estan més reposades i amb més calma, sense el sentiments adrenalinics potser sigui més sosegat.
I jo sóc optimista i jo sé que hi ha coses que no van bé, i jo sé moltes coses....

Ara acabo d’escoltar al Pere Solbes. Ha dit que el dèficit de RTVE ha passat dels 200.000 milions del 96 a una mica més d’un bilió. Quina bogeria!!
Estem farts de sentir i viure com a una empresa quan comença a no guanyar, i ja no dic tenir pèrdues, se’ls fan reestructuracions de plantilles, reducció de sous, baixes, etc.. i aquí no sé que han fet els gestors. Em sembla que res o poc d’això . Quin forat!!
Em pregunto que faran ara, aquests també van fer un bon forat. Això com ho pagarem?
Han gastat i continuen gastant i molt. A mans plenes. Per això, per fer tele si hi ha diners, per fer programes com el miserable 1,2,3; per pagar el conjunts traje-jaqueta de la Letícia quan presentava el Telediari, per a mantenir la flota d’Urdacis i comentaristes amb corbates de seda Jacquard, sempre els mateixos caretos, on està els que veritablement tenen opinió pròpia?
Per què hem de permetre aquest forat? No hi ha coses més importants on gastar els diners?
I jo ara que penso, si no miro la tele.
Els del canal plus o no sé com es diu ara, encara fan propaganda, intentant captar a més gent. Malgrat permetre la còpia de targetes per veure gratis el seu programa les xifres clients no pugen el que esperaven. En aquesta empresa com les peles son seves, tenen algú que es preocupa més i ja s’estan espavilant en tallar sous i reduir costos abans de fer un forat tant gran com a la RTVE, els del futbol ja ho han notat aquesta retallada.

Després de repasar-lo, no he tocat ni una cometa, encara que ho ampliaré una mica.

Ahir vaig sentir que portaran al jutjat a l’home més ric , segons Forbes d’Espanya, per apropiació indeguda. Ja veurem que diuen els tribunals, però poques vegades han agafat a un peix gros, i quan ho han fet la pena ha estat ridícula. Temps al temps.
Molt em temo que la justícia no és igual, per als pobres que per als rics. I no vull fer un judici paral•lel o avançar-me als esdeveniments. Que vagi a judici ja és un avanç. Confiem amb la justícia, és el que tenim. Encara que tots sabem i els de dintre també que això no va bé. Que no funciona com ho pot fer.

Vivim

Bé avui he estat molt ocupat. Però m’he trobat bé amb mi mateix i amb els del meu costat.
Cada dia, cada moment, cada instant passa ràpid i intento aprofitar-lo fins al límit.
No tinc prou temps per tot, però ho estic aprofitant.
Vivim!!

Tenir fe

Avui la meva mare em deia: Hem de tenir fe.

I jo li he dit: no!

No hem d’obligar a ningú a tenir fe. El tenir o no tenir fe és una opció personal. I ningú ha de dir si s’ha de tenir o no. No és pot mesurar i a més a qui l’importa si jo o qui sigui té o no fe.

La gent tenim fe, quan confiem en algú o alguna cosa. I tots ho fem.
Si algú ens repara el cotxe, tenim fe en que ho farà bé. Si algú ens parla tenim fe en que ens dirà la veritat.
Si algú ens fa sentir coses tenim fe en què ho continuarà fent.

Fe i esperança van juntes de la mà. Però no es pot obligar a tenir-les. Cadascú que faci el que cregui més adient. Què ens importa si en té o no?

Què està passant?

La llibertat, no donar les coses donades per bones. Ens relaxem, ens acomodem i acceptem com a normals les injustícies.

No!

Cadascú ha de tenir la seva vida. En llibertat. No som esclaus ni servents de ningú. No hem de cedir, hem de ser persones.
No és persona, el que no és lliure. Aquesta és la característica principal dels éssers humans. La capacitat de decidir.
Ens intenten manipular, amagar la informació, tergiversar, ... ens hem d’espavilar i començar a pensar, més i més en aquest món.

Perquè és així de dolent?

Tant cruels som els humans?

Què està passant?

La llibertat del pensament

Justícia, igualtat, llibertat, fraternitat, solidaritat...drets fonamentals.
Solidaritat és ajudar-nos. I tots som iguals amb drets. Ningú ha de ser discriminat.
Darrere de cada persona hi ha un tresor. Només hem de saber obrir el cofre on esta aquest tresor per poder-ho compartir amb els demés.
La vida, queda molt per fer. Hem de canviar el món. Aquest nou món.
Pensar i decidir, fer el que nosaltres volem. S’ha de tenir llibertat.
No acceptar les coses perquè ens les donen fetes, no creure per comoditat, encara que de vegades sigui incòmode, s’ha de ser un mateix. Lliure.

Good morning!!

Avui estic content, malgrat ploure, malgrat els negres núvols que em cobreixen.
Tinc inquietuds i vull i faré coses, tinc projectes i em sento bé.
Em sento viu, i he d’aprendre a viure. Deixar les ximpleries, les coses no importants. Estic atent i bé avui estic bé.
Good morning new world!
Bon dia nou món!

Present

Ara és el més important, aquest moment.
El temps passa s’acaba tot. Que el passat no ens ofegui.
No esperis a un demà millor. S’ha de fer ara.
Si guardo alguna cosa pel demà, és per que no és important ni urgent.
Important no és el mateix que urgent.
Urgent és una cosa banal que s’ha de fer. Important és una cosa que et fa sentir millor si la fas.
Molts cops no he diferenciat el què és important del que és urgent. Crec que és interessant distingir-les, clar que cadascú té el seu criteri. Si tot és important, anem de bòlid, només unes poques coses en la vida poden ser importants. Així no devaluem les coses valuoses per nosaltres, com els somnis.

La felicitat

Fa temps vaig llegir “Sobre la felicitat” de Sèneca, ara no recordo gairebé res d’aquell llibre, només que no vaig treure res en clar, potser era massa jove per entendre’l.
Ara tampoc és que ho tingui molt més clar, és una qüestió per mi important, i ahir va tornar a la meva actualitat al llegir un article al diari.
Era d’un estudi que havien fet als Estats Units, entrevistant a un munt de gent, i semblava que estava avalat per una Universitat. Bé que tenia pinta de ser del més prestigiós que pot haver. Deia algunes coses que si, n’estic d’acord, però per arribar a aquestes conclusions no calia entrevistar a tanta gent.
Els diners no donen la felicitat, ajuden a comprar moments de felicitat.
En la felicitat també es pot aplicar la Llei econòmica dels rendiments decreixents, és a dir, el primer tros de pastís t’agrada, el segon menys, els següents cada cop menys, i és el mateix pastís.
Si ho tenim tot, si ho podem aconseguir tot, podem sentir un buit gran per dintre, una insatisfacció. La vida, la felicitat, s’aconsegueix amb pocs diners, aquests calen per cobrir les necessitats més bàsiques, menjar, dormir, vestir, i algun altra més. Si es té salut i un pot controlar la seva vida es pot arribar a tenir moments més perllongats de felicitat.
I és aquesta la conclusió que jo trec, controlar la teva vida. Saber que vols fer en cada moment, en qui vols estar, rebre l’estimació dels altres, l’afecte, i fer el que tinguis ganes de fer, lliurement. Això ens aproxima a la felicitat.
Ser un mateix, fer el que tingui ganes, i hi ha molt més, però això ho ha de descobrir cadascú al seu interior....

Cuando menos te lo esperas

Aquest cap de setmana hem vist la pel•lícula “Cuando menos te lo esperas”, una comèdia normal, per passar una estona, però casí al final, una frase em va marcar la ment. Tenia raó. El pare del protagonista va dir un comentari, que ara no recordo exactament, jo ho interpreto que va dir quelcom així:

No importa el nostre passat, ni el que hem fet, tampoc importa el que farem demà, ni el que podem fer, el que realment importa és el pressent, i si gràcies a les nostres vivències, a la nostra experiència adquirida podem fer ara alguna cosa que ens faci sentir bé, d’això ens servirà tot el que hem viscut. No importa el futur, hem de ser nosaltres, sense complexos, sense prejudicis i sobretot lliures.

No esperis a demà.

Bon cap de setmana.

Avui estic millor.
La turmenta ja ha passat i ha deixat de ploure.
Torna a sortir el sol.
Bon cap de setmana.