Bronca.
Aquesta nit he descansat bé.
Ahir vaig donar una esbroncada a un company de feina. Jo tenia raó, crec que jo tinc raó i li ho vaig argumentar i no va saber que dir, per contradir-me. No li vaig cridar però li vaig mostrar la meva indignació cap al que havia fet, jo parlava amb veu alta i clara i amb poques paraules, poques frases eres suficients per fer-me entendre, i vaig marxar quan intentava endreçar el que ja havia fet mal.
Des de que em vaig trobant millor cada cop que parlo o si tinc que maldar algú, ho faig sentint-me jo bé. Dic el que penso al moment i això és difícil i té un preu. Però no mimporta pagar. Potser seré cabró, però em quedo a gust. I no ho sóc cabró.
Lany passat quan estava mal, aquestes coses em feien sentir mal. Pensava coses rares, pensava que potser era jo, no ho sé perquè però em donava les culpes.
Ara sé que no tinc cap culpa, potser ho hagués pogut fer dun altra manera, però no mempenedeixo de res. La gent, continuo pensant és molt egoista, molt, pensen molt amb elles, egocèntriques en diuen. No sé en què pensen, però en collaborar i ajudar als companys, al menys amb mi, no. Em fixo i també entre ells tampoc sajuden gaire, i només veure les cares que posen de fàstic alguns, et fa pensar que els deu passar pel cap? La gent de vegades fa coses incomprensibles. No entenc certes actituds.
No sé perquè ha de ser així la gent, individualista, jo no ho sóc o si més no, no em sento, però mho fan ser. Si no collaboren desprès que no em demanin favors, sento per dintre meu. Jo vaig més enllà, ni penso, faig el que em sembla, no dedico el meu preciós temps a aquestes persones. Com és pot ser tant fals?
Jo abans em sentia sol, i és trist dir-ho així. Reconèixer això per mi ja és una cosa positiva. Ara ja no, ja no em sento igual, el sentir-me fort, encara que jo estigui igual de sol que abans, no em fa sentir sol. La fortalesa interior em fa sentir bé, sol o amb companyia, realment no hi penso, no penso en certes coses, perquè vull aprofitar el temps, i viure.
És estrany això de tenir un diari personal obert a tothom.
Escriure potser ha estat la meva teràpia.
Plorar i apreciar certes coses petites mha ajudat molt. I sé que sempre tinc el perill de tornar a caure, per això dic que la vida és curta, perquè potser aquest moment en què em trobo duri poc. Duri el que duri ho intentaré aprofitar...
Ahir vaig donar una esbroncada a un company de feina. Jo tenia raó, crec que jo tinc raó i li ho vaig argumentar i no va saber que dir, per contradir-me. No li vaig cridar però li vaig mostrar la meva indignació cap al que havia fet, jo parlava amb veu alta i clara i amb poques paraules, poques frases eres suficients per fer-me entendre, i vaig marxar quan intentava endreçar el que ja havia fet mal.
Des de que em vaig trobant millor cada cop que parlo o si tinc que maldar algú, ho faig sentint-me jo bé. Dic el que penso al moment i això és difícil i té un preu. Però no mimporta pagar. Potser seré cabró, però em quedo a gust. I no ho sóc cabró.
Lany passat quan estava mal, aquestes coses em feien sentir mal. Pensava coses rares, pensava que potser era jo, no ho sé perquè però em donava les culpes.
Ara sé que no tinc cap culpa, potser ho hagués pogut fer dun altra manera, però no mempenedeixo de res. La gent, continuo pensant és molt egoista, molt, pensen molt amb elles, egocèntriques en diuen. No sé en què pensen, però en collaborar i ajudar als companys, al menys amb mi, no. Em fixo i també entre ells tampoc sajuden gaire, i només veure les cares que posen de fàstic alguns, et fa pensar que els deu passar pel cap? La gent de vegades fa coses incomprensibles. No entenc certes actituds.
No sé perquè ha de ser així la gent, individualista, jo no ho sóc o si més no, no em sento, però mho fan ser. Si no collaboren desprès que no em demanin favors, sento per dintre meu. Jo vaig més enllà, ni penso, faig el que em sembla, no dedico el meu preciós temps a aquestes persones. Com és pot ser tant fals?
Jo abans em sentia sol, i és trist dir-ho així. Reconèixer això per mi ja és una cosa positiva. Ara ja no, ja no em sento igual, el sentir-me fort, encara que jo estigui igual de sol que abans, no em fa sentir sol. La fortalesa interior em fa sentir bé, sol o amb companyia, realment no hi penso, no penso en certes coses, perquè vull aprofitar el temps, i viure.
És estrany això de tenir un diari personal obert a tothom.
Escriure potser ha estat la meva teràpia.
Plorar i apreciar certes coses petites mha ajudat molt. I sé que sempre tinc el perill de tornar a caure, per això dic que la vida és curta, perquè potser aquest moment en què em trobo duri poc. Duri el que duri ho intentaré aprofitar...
1 comentario
raquel -