Divendres

Avui deu ser divendres. Hi ha turmenta i plou, molt. Sento mal i dolor interior.
Crec que jo sóc el que té el problema, encara que d’altres dies he dit el contrari.
Per què no es pot ser feliç?
No vull pensar deia, i sempre ho faig. No se com fer-ho per no pensar.
Maleïts els dies, els camins que no ens porten enlloc, em sento navegant cap on no sé on.
No sé quan descansaré, ni quan ni com acabarà tot.
Avui penso que jo també tinc molta culpa. I no sé que he fet mal.....
Hi ha paraules que fan mal. Molt mal, com un stiletto, ahir no vaig dir-ho però també significa punyal. No sé el mal ni el dolor que fa una stilettada, però no sé com m’ho faig, però sempre estic ple de ferides.

Jo em sento gairebé sol, només algunes persones un cercle reduït que sap que em passa. Però no em podem ajudar, he de ser jo. És l’únic que sé. I camino, un pas darrere l’altre, endavant sense saber on vaig , ni on faré cap.

Ni jo mateix sé d’on trec les forces per caminar.

Stiletto

Stiletto
Quan vaig sentir aquesta paraula per primera vegada, era el nom d’un Pub, desprès vaig veure que era una marca de roba, fins que un dia vaig descobrir el seu significat en un preciós relat eròtic en anglès.
Malgrat que el meu anglès no és molt bo, va ser suficient per que jo comprengués la situació i com la descrivia, em va semblar molt original i excitant.
Realment el stilettos ja m’agradaven abans que jo els conegués per aquest nom.
Una cosa és que m’agradi observar-los, que em causin una profunda impressió, l’acceleració del meu corrent sanguini i un altra molt diferent és que jo voldria que totes en portessin.
Crec que deuen ser incòmodes, ja que totes es queixen d’ells, i tenen poc èxit en el dia a dia. El que més em va cridar l’atenció un dia que vaig fullejar l’Hola, eren les fotos de la Letizia amb stilettos. Eren de diversos dies, ja es sap, el seguiment de tots els seus actes públics, que en son ben pocs per cert- per mi massa-, i en totes les imatges portava uns immensos stilettos, molt més alts que els de la imatge.
Quin sacrifici!! Per mi que no ho faci, en aquella situació no em van excitar, vaig sentir rebuig a la hipocresia d’aquesta gent.
Aquesta setmana, hem sembla que va ser ahir em vaig assabentar que ells amb només 34 amics van anar al Carib, pobrets! com és temporada baixa ara és més barat o va ser per què van suspendre l’acomiadament de fadrins pels atemptats de l’11-M?
Us imagineu al Carib amb stilettos?
Bon dia.

Un altra volta de rosca.

Ostres!! Quina nit!!
Dic que no vull pensar, però no ho puc evitar. Em costa no fer-ho i bé.
Tinc la sensació que les situacions que he viscut es tornen a repetir.
Un altra volta, el mateix torna a passar. I no és igual que abans, no reacciono fent el mateix, sentint aquella frustració interior i tot allò que em feia sentir realment mal. Molt mal.

Ara ho estic distanciant, no pensar, no segregar adrenalina per això, relaxar-me i pensar en coses més importants, encara que abans no ho penses, els petits detalls, com ara la cançó que estic escoltant: “Annabel Lee” de Radio Futura.

Si penso, ara en aquesta nova volta de rosca, he fet bé. He actuat amb fermesa i energia. No he estat dèbil o almenys no m’he sentit. Hem fan mal, i m’ho fan, però no sento gairebé res. Indiferència diria jo. No em sento culpable de res. No és culpa meva, i probablement no és res personal.

L’ànima ha de volar i seguir el seu camí. Un nou camí que de fa poc temps he iniciat. No seré el d’abans, igual no. Seré jo! i estic disposat a caminar sigui sol o amb companyia. No vull rendir-me, però de vegades penso que no hi ha futur, visc el dia a dia, com si fos l’últim. No tinc por.... No tinc ganes de pensar tant....

L'Ànec Lleig

Ara al fons d’escriptori em surt un cigne, recordo el conte del ànec lleig.
Coses que la gent fa, per res.
En fi...
La vida segueix, tornem a la lluita, encara que les vacances han estat millor que altres anys. No per poder haver fet cap gran viatge, sinó per com he estat per dintre, per com jo m’he sentit. Encara que quan penso en com haguessin pogut estar de no haver mantingut la serenitat. Uff. Realment la situació estava complicada.
Aquí al escriure trobo uns petits instants de tranquil•litat i solitud, que em sembla cada dia necessito més. Potser m’estic fent addicte a parlar, a transmetre els meus sentiments a treure les coses de dintre meu. Uff. Tot és tant complicat de vegades. I es sofreix, però això és la vida, em sembla.
Hem d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Aquesta vida que de vegades em dona la sensació que s’acaba ja. No vull pensar en el futur, penso en avui, en ara. Ja veurem si hi ha un demà. Podria sentir poesia , podria veure un quadre, però el que jo sento ho tinc dintre meu. He de seguir aquest camí. I no vull pensar més...

My way

Avui és celebra l’aniversari d’aquesta cançó. Com si una cançó tingués dia de naixement... En fi, m’agrada la seva música, té moltes versions la que jo relaciono amb aquesta cançó és la del Sinatra. Quina veu!
A la meva manera em fa recordar els últims mesos, com la meva vida ha canviat...
La gent que he conegut, la seva amistat, tant sincera. Com jo ho he viscut, el que he arribat a fer...
Gràcies, per haver conegut gent que val la pena. Molt, no ho dubteu MAI!!
Havent gent així al món fa que en els mals moments pensi amb ells i digui ostres desprès del molt que han fet per mi, no els puc fallar.
No sé com ha passat, potser ha estat el destí, però mirar la lluna plena per mi ja no serà igual que abans.
Petonassss.

Bon dia de la mona.

Les meves prediccions han fallat i me’n alegro.
Vaig tenir l’averany de que faria mal temps el cap de setmana, però ho ha fet bó.
Bon temps per sortir i menjar la mona.
Passejar per la platja, veure les onades, l’escuma del mar tocant els nostres peus nusos.
Descansar una mica prendre el sol i respirar profundament,el flaire de la sal, i com la brisa del mar mou els nostres cabells, ens està acaronant delicadament...
Bon dia.

Pinto

Estic pintant. No quadres, només parets.
Fer-ho em fa sentir bé.
Hi ha la seva tècnica, reconec que abans ho feia mal i potser ara no ho faig del tot perfecte.
Van venir uns pintors a fer-nos el pis, l’altra vegada, però ja no. Ho van fer bé, però la seva pintura al no estar homologada, vull dir que aquests com la majoria fan la barreja de colors a ull i després si vols fer retocs no encertes mai el color. Encara que et deixin un pot amb la pintura sobrant no és el mateix, ja que al cap dels anys ja està feta malbé.
Ara quan pinto compro la pintura més cara del hiper i homologada, vull dir de marca fàcil de trobar. Així si no acabo avui , puc continuar un altre dia i retocar sempre sense problemes.
A més no fa olor a disolvents com aquestes barates d’oferta. I no li poso aigua, apenes, m’he adonat que no val la pena, encara que en gasti molt més, el meu temps també és important.

Dijous Sant.

Avui és dijous Sant.
Una de les coses que de petit més m’impressionaven quan anava a veure les processons eren els tacons de les senyores vestides de negre amb mantilla de tul, amb puntets negres, crec que eren del pas de la “Dolores”.
Uff, tan nen com era i m’excitaven, quedava quiet mirant les mitges negres, les sabates amb tacons d’agulla alt, més de cinc centímetres..., les faldilles lleugerament per dalt del genoll, tot de negre, i la cera de les espelmes caient als seus peus....només s’escoltava el só dels tambors i els cops dels tacons a cada pas....
Crec que l’escenografia d’aquestes processons té molt fetitxisme i sadisme. Allò de les cadenes, i les fuetades, la sang. Per mi tenia el seu morbo i un cert punt d’excitació, les cares tapades....

Setmana Santa.

He de descansar i viure, aprofitar la setmana.
Tornaré...

Març ha passat.

Març ha passat! Arriba la primavera, l’abril és el meu mes preferit.
Escolto al meu cor, ell em guia, tant fa si em caic. No em pararé, volaré alt, que més dona si volo alt. Encara que intentin tallar-me les ales.
Tant fa si em faig mal.... volaré alt.
No em sento perdut..... no és senzill estar així.
No estic sol en aquest infern, ja no és el mateix.
Tant em dona! Si jo vull volar...... Si jo vull somniar.
Atiaré el foc, el retindré encès i viu. Cap tempesta l’apagarà........no em rendiré......

Joc infantil.

Be, la vida segueix i camino.
No sé si sóc fóra temps, no em preocupa. Ara ja només sé que estic bé.
I com ho estic, crec que he de ser capaç de fer l’ullet a tu que em llegeixes.
Un joc infantil, com tots tenim dintre nostre aquell nen.
Agafes la mà del nen, l’obris i amb l’índex de la teva mà, acaricies el seu palmell dient les següents paraules, els encanta:
Realet, realet,
realet, realet,
posa dinerets,
realet, realet,
PICA DINERETS!! - dius fort colpejant més fort el palmell-
Comencem relaxats poc a poc i desprès per sorpresa uns cops a la mà.
El contrast, la sorpresa, els encanta.
Ho vols provar?

Somriure!!

Tenir esperances, somniar, creure en coses , confiar amb algú, iniciar un camí cap a la felicitat. I és tant difícil.

Necessito plorar, m’ajuda a descarregar la tensió. Em fa sentir millor. La tempesta és necessària, perquè desprès esdevingui la calma. Tota l’estona feliç no puc estar.

Recuperar el sentit de l’humor, tornar a somriure, recuperar les ganes de fer coses, no tenir mandra m’ha fet estar millor.
I el valorar millor algunes coses que diàriament ens passen desapercebudes de vegades i d’altres com l’amistat que ocupa un lloc important....sense oblidar els meus amors.

L'expropiació II

Em trobo estrany de vegades rellegint el que escric. Mai havia pensat que escriuria poesies, ni que sentiria tant el que escric. Crec que em sento cada cop més fort. Encara tinc por, però em sento millor, més segur de mi mateix.

Aquesta seguretat ja ha donat algun fruit, encara que no dolç, com caldria esperar, però desprès de tantes ja em dona igual si hi ha fruit o no.

La llarga història de l’expropiació, uf, no ha acabat, però ha donat un tomb per culpa meva. Vaig ser l’únic en no acceptar la venda. L’únic, ferm contra tots. Com ja estava mal tot, no vaig haver de sacrificar tant, però la decisió crec que va estar bé. Si no hagués estat per la meva actitud ja s’hauria venut.
Ara resulta que he pogut esbrinar que el que volien fer allí , no ho podran fer, per no complir amb la legislació estatal. Hi ha un article d’aquests que tots coneixen i que jo no recordava. La veritat, no sé que pensar, crec que ens han intentat enganyar o ha passat alguna cosa estranya. No entenc res.

Desprès de les amenaces de l’expropiació, estic fent el seguiment per veure si ho fan i veure si ho publiquen, per què he de preparar un recurs que els deixarà parats, almenys això espero. Exercitaré els meus drets.

Malgrat això, ni una sola trucada per dir res del tema. En fi... quina història, no?

No mesurar el temps.

El temps no passa si reflecteixo et teu somriure en mi.

Paraules de cançons que ajuden a seguir per aquest camí ple de pedres.

Retrobar-me amb mi ha fet canviar la meva vida.

Dir coses... transmetre sentiments que es porten dintre..., sentir.., descobrir coses noves....la música......

La calor d’unes paraules amables fa pensar amb gent que malgrat també tenir problemes t’escolten.

Compartir la vida és potser compartir problemes i alegries. Crec que això estic fent.

Sense esperar més

Això d’ahir era la lletra d’una cançó de Berta, “Sense Esperar Més”.
Em va cridar l’atenció escoltar la seva música i veure a una plana web , com deien que ella mateixa escrivia les lletres de les seves cançons. Uf, m’encanta veure i sentir com hi ha gent que sap transmetre sentiments.
No l’he escoltat tot de Berta, però ho intentaré. Sempre ens va bé tenir noves coses que fer. Sentir i poder dir les coses de forma que s’entengui , sense dir-ho...
Com ara ho intentaré:
Després de la tempesta, el cel s’obri i ens deixa veure el seu blau vel.
Les pupil•les s’il•luminen amb la nova llum i l’aire fresc entra a dintre del teu cos.
Somnis forts.

No demostres res

No demostres res, només cal sortir al carrer sense esperar més. Rodejat de gent, respirant el mateix aire, el mateix ambient, sense esperar res. Avui farà més llum al teu carrer. La sort que t'espera, el destí que sempre vola tan a prop teu. Gravant les mirades, imaguines el moment on la seva veu serà teva. Plou i res no canvia, tot allò que veus somriu, tot acava bé. Pot semblar un miratge, pots parlar amb aquell a qui mai havies dit res i t'agrada. No caldrà córrer més, no necessites més, tot ara anirà bé. No demostres res, només cal sortir al carrer sense esperar més. Rodejat de gent, respirant el mateix aire, el mateix ambient, sense esperar res. Avui farà més llum al teu carrer. Canvia aquest moment, fes-lo viure dins d'un marc ple, molt ple de gent. A contracorrent, pots sentir les mans d'aquell a qui estimes més i pots volar amb ell. No caldrà córrer més. No necessites més. Tot ara anirà bé. No demostres res, només...

Early Grey

Ara mentre escric m’he preparat un té. Té negre amb bergamota. És una barreja que m’ha permès descobrir un excel•lent té i un cítric, la bergamota.

Aquest nom l’he cercat a internet i he vist que s’utilitza en aromateràpia per lluitar contra la depressió. Diuen que resulta molt eficaç per tal d’aixecar l’ànim. També hi ha oli de bergamota per fer massatges.
Tenir algú també ajuda a fer de bergamota.
Podria dir que hi ha persones bergamotes. Gent que de forma discreta, sense voler destacar aixequen l’ànim. Tenen un instint natural per ajudar als altres, i en fi. Són bones persones.

I jo que sé?

No sé com hi ha gent que diu que no sap res. Tots sabem coses i hi ha qui potser en saps molt d’algunes coses però no té les qualitats d’altres que diuen que no en saben.
És difícil d’explicar, però jo crec que tots valem molt, i ens posem neguitosos, perquè no es surten les coses com voldríem.
Ens sentim mal, perquè no obtenim dels altres el resultat que esperàvem. Ens defrauden.
Desgraciadament així és la vida i saber-ho portar, i sobretot no sentir-se mal, és el més important.
Sé perfectament que no és suficient dir-ho, i és fàcil escriure.
De vegades, tancar els ulls, somniar i relaxar-se, ajuda molt. Respirar profundament i pensar en algun animalet o en una planta, en fi, en les coses més simples de la vida, són importants i necessàries.
Crec que hauríem d’expressar més els nostres sentiments, obrir-nos als altres, potser ens ajudaria a sentir-nos millor.
Ahir em va impressionar veure a un dels que van ajudar en els atemptats de la setmana passada, explicant que havia rebut ajuda psicològica i que li havien recomanat que no s’ho quedés dintre, que exterioritzes les emocions, que plores.
Potser això necessitem alguns de tant en tant, exterioritzar les emocions i encara que ploréssim com criatures, crec que fa falta. En cas contrari la tensió s’acumula dintre nostre i ens podreix. A més ens fa ser dolents i li passem el mal a l’altre. En fi som com som, i em de viure amb això. No som perfectes.

M’apeteix fer bizcocho. Sentir el seu olor, ... umm. Ja veurem si m’animo, demà a fer-lo!!

L'expropiació

Uf, podria dir tantes coses,....
Moltes vegades la gent fa mal deia ahir, i avui m’agradaria explicar una cosa què em passa, és molt llarg d’explicar, així que avui només serà el primer capítol d’un llarg afer.
És difícil d’explicar un assumpte quan han passat tantes coses i a més encara no ha acabat.
Bé, realment no sé ni des d’on començar, i sintetitzar-ho tot, em resulta força difícil.
Faré una primera aproximació.
Hi ha vegades que la gent fa coses que no saps si ho fan amb tota la mala idea i vols pensar que no està intencionat, que no pot haver gent tant dolenta. Et penses que ets tu el mal pensat.
Ara encara estic vivint capítols d’aquest afer que intento compartir i treure de dintre meu.
Només son petites parts de la història. Detalls, i encara que l’assumpte pot semblar material, el que fa mal és el component dels sentiments.

L’expropiació.

Hi ha gent, què segons amb qui parla li canvia la cara. Així davant una amenaça d’expropiació que els hi fan des d’una Administració Local, ofereixen tota la col•laboració.

M’explicaré, als meus X, els agrada que des del petit poder els truquin, i discriminen la gent, segons qui és o què és.
L’assumpte aquest del qual jo també sóc part interessada em vaig enterar desprès d’anys de converses, que havien tingut els meus X, negociant el preu de venda. Volien vendre, negociar un preu i agafar els diners.
Per informar-me em van citar a l’Ajuntament, com sempre sense dir-me res. Si em volia assabentar del que passava a la finca havia d’anar a una reunió amb els polítics, l’equip de govern encapçalat per l’Alcalde. Bé jo no sabia ni el que ja havien parlat, ens acompanyava un advocat. Que jo no havia buscat. Era un advocat d’aquests rics, i d’aquests que es jacten de conèixer a càrrec polítics. A mi em va donar una molt mala impressió, em va semblar que estava pensant més en els seus assumptes, que en el nostre.
L’advocat era d’aquests de: jo conec, jo tinc mà, jo et puc ajudar, però que són.... només diré que és ric, per herència familiar, en principi això no és cap problema per ser millor o pitjor persona, però ens contava ell, parlant d’un empleat seu, bé fanfarronejava contant com el va acomiadar sense pagar-li cap mena d’indemnització –el va amenaçar dient “si em denuncies per l’acomiadament, parlaré amb els altres empressaris de la zona i no treballaràs enlloc”- Ja es veu la categoria moral d’algunes persones. Aquestes són algunes persones que tenen el poder, econòmic i què es donen de ser millors que els altres. Damunt X li reia les gràcies i l’adulava. Per mi era un que en teoria estava allí per ajudar-nos. No ho va fer, del que va dir, no va fer res de res. Em fan fàstic algunes persones, per què a més de ser dolentes ho conten.
Bé torno a la negociació, o ho agafes o t’expropiem. Així de clar. Es proposen alternatives, i bé diuen que ho estudiaran.
Les negociacions continuen via confidencial, és a dir, sense parlar amb mi. Parlen amb el que els ells saben que tenen mà, que els poden influir.
L’any següent tornem a la segona entrevista a l’Ajuntament....

La vida és meravellosa.

M’agradaria poder estar content. De vegades em sento mal. En aquests moments, el pensar amb les persones que pensen amb mi, m’ajuda.

Jo també penso amb els altres, encara que sé que perfecte no sóc.

No pretenc ser perfecte, no vull fingir, ni mostrar-me com no sóc.
Tinc defectes, ho sé. En fi, que no em dedicaré a programes d’humor a la tele, això ja ho sé.

Aquests últims mesos, els pensaments al voltant de la vida han estat presents en mi.

Somniar, pensar, reflexionar m’ha ajudat, també el sentir-me recolzat.

He sentit de dintre meu, de molt a dins, parts de mi que jo no em coneixia i he viscut coses ni tant sols imaginava que podia arribar a sentir.

Això potser m’ha fet sentir millor - anava a dir millor persona, això jo no ho sé- El que si sé és que m’he sentit millor i és curiós per què he plorat més que mai. Tinc , allò que diuen la part del cor més present.

La gent que m’envolta ho han notat. Encara mantenen la distància, però és diferent. I el tenir el meu cor més present, pensar més tendrament i sense esperar res a canvi, m’ha anat millor. I de molts no he rebut res a canvi. Però no m’ha fet mal, bé una mica si, però molt menys.

Hi ha gent que fa mal, molt mal, però hem de ser forts. I bé, jo penso que no tots son així i sempre hi ha entre tanta gent algú que és diferent. I quan es troba tot el demés ja no importa. Tenir gent que et recolza i que sofreix amb tu, ajuda molt.

Hi ha gent que val la pena. Molt la pena. Totes son important, però algunes ho són més.

Gràcies per compartir el teu temps amb mi.