Divendres

Avui deu ser divendres. Hi ha turmenta i plou, molt. Sento mal i dolor interior.
Crec que jo sóc el que té el problema, encara que d’altres dies he dit el contrari.
Per què no es pot ser feliç?
No vull pensar deia, i sempre ho faig. No se com fer-ho per no pensar.
Maleïts els dies, els camins que no ens porten enlloc, em sento navegant cap on no sé on.
No sé quan descansaré, ni quan ni com acabarà tot.
Avui penso que jo també tinc molta culpa. I no sé que he fet mal.....
Hi ha paraules que fan mal. Molt mal, com un stiletto, ahir no vaig dir-ho però també significa punyal. No sé el mal ni el dolor que fa una stilettada, però no sé com m’ho faig, però sempre estic ple de ferides.

Jo em sento gairebé sol, només algunes persones un cercle reduït que sap que em passa. Però no em podem ajudar, he de ser jo. És l’únic que sé. I camino, un pas darrere l’altre, endavant sense saber on vaig , ni on faré cap.

Ni jo mateix sé d’on trec les forces per caminar.