“El Señor de los Hilillos”

Desprès del conèixer el resultat electoral, estic una mica més tranquil.

Ahir vaig gaudir com mai en unes eleccions. Veure la primera de TVE, a l’Urdaci, donant els resultats, i sentint a la tele com la gent que estava davant la seu del PSOE, li deia, “Urdaci apuntaté a las listas del INEM” o “Urdaci a la calle”.

Encara avui, em toca escotar a alguns comentaristes dient que ha estat el vot de la por. Per mi no ho ha estat.
Jo he votat, per estar fart de la manipulació. Com quan el candidat amb allò del “Prestige” deia “unos hilillos”.
Vam entrar a una guerra, contra l’opinió de tots, per buscar unes armes de destrucció massiva que no existien.
Ara amb aquest atemptat, ja han aparegut les armes de destrucció massiva.

El ministre Acebes, no el coneixia, però en tres dies n’he tingut prou.
Va acusar, va insistir molt en què era ETA.

Se’ls ha vist que tant els fot la gent, els morts, les víctimes que som tots.

Els d’ara que prenguin bona nota. Què vagin en compte en el que fan.

Malgrat el cabreig general, amb la manipulació, han guanyat de poc. Això si, una setmana abans aquest resultat, no s’ho esperava ningú.

Quan vaig començar el blog, ja vaig dir que havia un que es sentia guanyador. Era el ZP. Què tingui sort amb els col•laboradors.

Votaré contra el PP.

No sé des de quan no he anat a votar, però avui hi aniré.
Les manifestacions són un gest. En democràcia el que conta és votar. Avui si que contaran la meva persona.

Espero que faci mal el meu vot. Jo sempre era dels que no votaven. El meu avui contarà més que mai.

Estic indignat amb aquests governants.

Si els ciutadans som el poble i el poble és el que mana, doncs jo ara més que mai, vull fer el poc que puc fer, votar.

Han amagat la veritat.

Han utilitzat les víctimes per fer-nos creure que ha estat ETA, això els beneficiava. I s’han volgut aprofitar de la situació.

L’11 M, dos anys i mig desprès de l’11S. Ho vaig veure a un fòrum, i ho he contant, és cert, la massacre, a més, ha estat 911 dies desprès dels atemptats de les Torres Bessones. 9-11 és l'onze de setembre en anglès.

No m’agrada parlar de política, no m’agraden els polítics, però ara votaré. No votaré a favor de ningú, ho faré contra el govern.

No m’agraden als que jo votaré avui, ho faig perquè no vull als que manen ara.

Que es busquin feina a l’Irak.

Canviem les cares. Si podem.

Espero que la gent pugui fer fora a aquests d’ara.

I no m’agrada la política, però no he pogut estar indiferent a aquesta tragèdia.

11 de març

No hi ha paraules que em surtin per descriure el que sento.

Tots estem amb les víctimes.

El meu condol.

Assassins

Ara m’acabo d’assabentar de la tragèdia.

No he pogut acabar d’escoltar l’avanç informatiu. Al saber el número de morts, m’ha passat un dolor pel cos. És una acció inqualificable.

I ara què?

Vides trencades, destrossades , per què?
Els que han fet això són persones?
Son capaces de sentir l’amor?
Poden sentir-se tristos quan una flor es mustià?
No son persones, em fan fàstic...

Jo he estat a l’estació d’Atocha varies vegades, ara fa temps, és un lloc que conec.
Podria haver estat qualsevol com així ha estat.

Són menyspreables.

Viure un somni.

Escolto les paraules de l’Alex Ubago,

paraules que es gasten amb el temps...
i em poso a pensar en totes les coses que no he donat ...
tots els cops que he fallat
el que desitjo es arreglar-ho

No vull mirar enrere, ni tampoc pensar...
Gaudir dels moments que tinc cada dia,
no puc deixar-ho, jo aquí estaré,
vivint trobaràs l’ajuda que et farà falta per vèncer
i jo cridaré.....si et fa falta.

Dis-me que puc fer,
per comprendre cada realitat,
per a veure la llum
per a despertar

Un mira al nord
L'altre mira al sud,
en aquest viatge a cap lloc
Jo em pregunto si estava cec
desprès de la tempesta veig el cel blau
La pluja m’ajuda

Gràcies per les paraules de carinyo i amistat
gràcies a aquests àngels
per haver creat una llum en la foscor
gràcies un cop més
torno a mirar i veig créixer el meu deute
han sabut de mi fer-me un home
una vida que dos persones crearen.

Morro de porc

Era a un bar de València, el meu company de pis, el sirià, treballava allà, i em va convidar. Ell treballava a la cuina, encara no sé, si era ell l’únic cuiner.

Bé, vaig anar allà. Crec que tenia ganes que jo anés. Era un bar, bar. Vull dir, ben normal, de gent obrera, això sí a la capital, jeje.

Jo menjava de tot i menjo de tot. L’únic que sóc de cuina així, més dels temps d’ara. Recordo quan em va treure el primer plat, molt ple. Tant ple no ho fan als restaurants! Bé jo sóc menjador i el meu amic Nader sabia que jo m’ho acabaria. Era un bullit de cigrons, amb patates i una mica de verdura, espècies i l’estrella del plat. Tot un morro de porc al plat. Amb els forat i tot. De tal forma presentat que ho hi havia cap mena de dubte en la identificació del cadàver. Uf, quins moments! No sabia que això és menjava! Ostres tal qual us ho podeu imaginar. Bé vaig començar a menjar per les vores, encara que no eren les galtes exactament i estava bo. Realment és tot una qüestió psicològica. Ens posem fòbies o manies o no hi ha d’haver. Bonissssim! Malgrat això no ho he repetit.

L’ambient era sorollós, la maquina escurabutxaques de sempre, el fum. Però va haver un moment al final, preciós. Van posar una cançó del Nino Bravo, potser l’havien conegut, crec que és deia “Vuelve” i l’amo del bar i alguns clients cantaven emotivament... en fi gràcies Nader estava molt bo.....crec que això ja t’ho vaig dir.

Menjar porc preparat per un àrab sunnita és un plat certament exòtic.

Té

S’ha parlat molt del té. Camomilla sinensis crec que es diu d’aquest arbust d'origen xinés. Del qual els anglesos han popularitzat tant el seu ús i abús. S’han apropiat d’una tradició mil•lenària xinesa. Allà com tant bé van aprendre els anglesos, d’ells, prendre té és tot un ritus. Com tots els ritus, ha de tenir el seu cerimonial.
Què en faríem de les coses bones si no les embolcallarem, si no els hi donarem el seu moment, el seu espai? No ho podríem apreciar igual.
Tranquil•litat, alhora de prendre-ho. I necessita posar-hi sentit, respirar profundament, assaborir l’aroma, el color, la multitud de sensacions que ens fan volar la ment....

Grip

Avui tinc la grip. He anat a treballar, però uf, en arribar a casa al llit. Ara m’he aixecat, no tinc ganes de menjar res, tinc el cos revolt. En fi, ja escriure un altre dia.
Quan intentava descansar aquesta tarda tenia malsons. És curiós com les coses més intrascendents quan estàs mal, és poden convertir en un malsón.

Fora estadístiques!

He tret les estadístiques. És millor. De què ens serveix una freda estadística?
Fins i tot he pensat de treure els comentaris, però no. No ho crec positiu, seria tancar-me massa en mi mateix. Si algú vol dir la seva, em sembla bé i m’agradarà perquè negar-ho.

Ara continuant amb d’altres coses, em ve al cap, ara que venen les eleccions, les quals no segueixo. En aquestes d’ara m’he promès no seguir cap debat electoral, ja que del que diuen que faran, desprès no hi ha cap compromís de que ho facin. Si no es compleixen les promeses fetes, no passa res. Sembla com si fos una lluita pel poder en la que guanya el que ens promet més o ens fa creure que farà més que els altres. És una qüestió de credibilitat. En fi, suposo que continuaré sense anar a votar com ja fa una colla d’anys que faig.

Un altre dia parlaré de política, avui estic una mica refredat i em fa mal de cap. Vaig a agafar un Gelocatil.
Ara que he anat a treure les estadístiques, he vist que fins i tot , permet ocultar-les. No ho faré, ja ho he tret. Us ho asseguro.

L'accident

Aquest matí he vist un cotxe accidentat, no sé si s’han fet mal, però el cotxe tenia tot el morro destrossat.
Moltes reflexions al voltant dels accidents em sorgeixen, des de com en tant poc temps ens pot canviar la vida. Fins i tot sense fer-hi res. No depenem ni dels nostres despistes o temeritats sinó també de la dels demés.
Estem tots vivint amb un risc que tots acceptem com assumible. Si et pares a pensar, uf, amb la d’accidents que es veuen per les carreteres i dintre de ciutat i no es fa tot el possible.
Sempre m’ha cridat l’atenció, quan hi ha molts accidents de trànsit, com els responsables de trànsit ens anuncien noves mesures de trànsit que faran baixar les esfereïdores estadístiques, com ara la jaqueta reflectant... No agafen el bou per les banyes.. si el problema és que molts accidents i els seus danys més greus són deguts a l’excés de velocitat, perquè es permet la venda de vehicles que superen la velocitat màxima permesa?
Crec fermament que amb una senzilla mesura com és no homologar per a la circulació en via pública els vehicles que puguin anar a més de 140 km/h, ja es guanyaria moltíssim. La tecnologia és molt simple, ni GPS, ni històries supersofisticades que ens volen vendre ara. Simplement un topall a l’accelerador amb precinto per no poder ser manipulat i quan es vagi a l’ITV, passar revisió de si el vehicle pot córrer més del permès.
Jo crec que no es fa, per la pressió de la indústria automobilística que hi ha aquí. És molt important econòmicament. Tal com va passar als anys setanta amb el tabac, que es sabia que era dolent, però la indústria del sector tenia prou força per impedir actuar als governs, que preferien tenir aquests lobbys als seu costat abans que protegir a la gent.
Em sembla que és això el que passa, mentre aniré a veure si trobo una jaqueta reflectant, homologada clar!

Corbates

Ahir llegia al diari AVUI, diversos comentaris a l’editorial referents a l’ús de la corbata. Tot arran de l’aparició pública del nou Conseller en Cap Josep Bargalló, el qual, -segons tinc entès és Catedràtic d’Institut d’Ensenyament Secundari-, no duia corbata. Els comentaris es posaven de banda del no ús de la corbata, criticant, o si més no fent comentaris irònics als fabricants d’aquesta peça o complement de la vestimenta.
N’estaven tips de dur-ne. Ho sento per ells, sembla que n’han dut prou temps, a disgust i per obligació. S’han sentit obligats i la consideraven com tenir un nus que escanya el coll.

Jo crec que si la duien així ja s’havien pogut revelar abans i no cal que esperaren a que una autoritat ho fes abans que ells.

Jo si en porto ho faig per goig, per què m’agrada, res més. I no em sento obligat, ni molt menys, si ara ja gairebé ningú en duu. Sóc romàntic o no sé què al dur-ne. M’agrada i si no la porto més a sovint és per que em toca planxar a mi les camises i no sempre hi ha temps i amb un jersei acabo abans.

A més m’agrada fer el nus, abans no sabia. Ningú em va ensenyar. A la tenda te’l feien i prou, però no vaig tenir la sort que m’ensenyaren. Ara gràcies a internet he pogut trobar algunes planes que ho expliquen. Feia un nus simple, ara faig el Windsor.

Recordo com la meva mare deia que al meu avi li havia de fer el nus de la corbata amb agulles, en aquella època s’havia de portar, pels enterraments i demés actes diguem així socials. El ritus era més estricte que en l’actualitat. El que més em va sorprendre va ser com al meu avi, malgrat no saber-ne de fer el nus de la corbata, ningú es va prendre la molèstia de dir-li o ensenyar-li. Ja sé que no se’n posava tots els dies, ni molt menys , però era un problema el dia que s’havia de posar corbata. Ara el seu net, ja n’après i també com ell, ningú li ha ensenyat, jejeje, amb això seguim igual.
No el vaig arribar a conèixer al meu avi, però en fi, el sento igual com si l’hagués conegut, o si més no m’ho imagino. En fi, jo seguiré portant corbata quan pugi, però també quan em trobi bé, es a dir, amb ganes de portar-ne, per què jo no me la poso per obligació. És més no n’he dut mai, excepte algun casament. Fins fa poc, quan vaig aprendre.

Carnestoltes

Fa temps, em vaig disfressar. Era a un poble d’Alacant. Un amic meu, molt amic, em va convidar el cap de setmana a casa seva per la festa que feien al seu poble. La gent d’allí es sentia orgullosa de la seva festa, en aquella època era el més famós de les rodalies, i venia gent de desenes o fins i tot centenars de quilòmetres. Un carnestoltes d’aquests que es senten dir. La festa era com pot ser qualsevol carnestoles, la rua i desprès... l’altra rua, la dels pubs.

Recordo, pubs atapeïts de gent; el terra mullat i brut, que a mesura que es feia més enganxós es podia mesurar com anava avançant la nit; la música ensordidora que feia mal a les meves oïdes, no acostumades o potser encara no sedades -els que treballen allí s’han de quedar sords a la força-; fum, molt de fum a dintre, i fred, molt de fred a fora.
Per combatre el fred l’alcohol, allí em van donar a conèixer una beguda típica d’allí el burret, una barreja de coca-cola i de licor de cafè. Molt dolça, se’n bevia molta. Encara recordo al meu amic, cridant un burret! o dos burrets!

La gresca va continuar fins molt altes hores de la matinada i jo recordo l’esgotament i el mareig, les ganes d’anar al lavabo i la son. Ens vam perdre i jo sol allà en fi, esperant.... No em va passar res, però com la gent beu ho entenc, encara que se’n oblidin d’un, així és com fan la festa alguns....regada amb alcohol com diria el poeta.

Confusió de gèneres

Ahir vaig veure dues pelis, l’última de Clint Eastwood i una europea, em sembla que francesa, La confusió de gèneres.
L’americana Mystic River, malgrat estar bén feta, era molt previsible per mi, per la qual cosa, em va deixar indiferent. Encara que és de les millors que he vist, dins de l’oferta del cinema americà comercial actual.

L’altra, ja haureu notat que em va agradar més. Era més realista, més propera. Els diàlegs eren naturals, breus i molt, molt directes o sincers. Una sinceritat que moltes vegades s’amaga. Aquí a La confusió de gèneres, no. Es deien coses que normalment es pensen i no ens atrevim a dir. Aquesta naturalitat li donava molta un ritme agradable a la filmació. No es feia llarga.La pel•lícula tractava de l’amor, de les relacions del protagonista i el difícil que és saber si un està enamorat. Potser aquesta sigui la realitat. No és tot un conte de fades. I amb l’amor es pateix...

Ser fort

De vegades recordo Josep Pla.

Contrasenyes

De tant en tant, ens apareix el missatge que ens recorda que el nostre correu no és del tot segur.
Ens recomanen canviar la contrasenya freqüentment, combinar lletres, números i si es pot símbols. A més d’utilitzar el màxim nombre de caràcters possibles.
Encara així la seguretat total mai existirà.
La seguretat en les comunicacions està protegida per la llei. Malgrat això, jo recordo com fa uns anys, al principi de la popularització del mòbil , podia escoltar amb una ràdio normal, per l’FM, les comunicacions que la gent feia amb el mòbil. Sense fer res altre més que sintonitzant determinada emissora, vaig poder escoltar converses teòricament privades durant mesos, potser anys. La veritat em vaig cansar de seguida d’escoltar.
No sé si és que havia un espia que havia posat un microrepetidor de FM a la telefònica per poder grabar les converses i jo al igual que l’espia ho podia escoltar tot. Segurament devia ser això.
Va resultar força curiós poder escoltar converses, moltes en idiomes estrangers, d’altres fins i tot de gent coneguda, però al final tot intranscendent.
Recordo converses comercials, d’altres de com el mòbil servia per guiar a la gent, per orientar-se i d’altres de temes amorosos. Suposo que la gent que treballa en el món de les telecomunicacions deuen tenir les converses al seu abast. Malgrat això, fa falta temps i no serveix de gaire més que per tafanejar una mica. Com la premsa del cor.

Aida GH

Anit vaig veure l’Aida del GH a Tombola, veig poc aquest programa. Però de vegades surten personatges sorprenents. Jo no la conèixia i no he seguit el GH de l’Aida. Els arguments i les preguntes dels fixos i eventuals interrogadors eren patètics. Barroers i de baixos fons. Desprès ens queixem que la gent és grossera. Jo també puc ser un pudent preguntat, quin mèrit té això? A mi no em fa ni gràcia. Vulgaritat, si la gent vol vulgaritat, doncs a per ella. Què em contractin a mi, que jo també en sé de ser vulgar!!

L’Aida em va semblar una tia molt segura, però jo sé que això internament té un preu. Espero que no es faci mal aquesta noia i que li vagi bé en aquesta vida.

L'Últim Samurai

Com sempre no hem faltat a la cita setmanal del pediatra. La setmana passada vam anar abans que manifestés símptomes. Ja ens coneix i va recomanar cautela. Res d’antibiòtics. Uff! Menys mal. N’estic tip de tants medicaments. La casa sembla una farmaciola. Però aquesta vegada si tenia quelcom. Al dia següent, febra, tornem a anar-hi i pigota. Com és un virus tampoc ens ha receptat res, però no va al cole. En fi, ja passarà.
El temps el passo molt ocupat. No vull pensar, encara que no ho puc evitar, però necessito distanciar certs temes. No m’he d’implicar tant amb les coses.
Ara no em fa por el fracàs. Gairebé, sóc suicida, com a la peli de “El Ultimo Samurai”
- No pensis! -li deien al Tom Cruise- per guanyar concentració en la lluita. És cert, de vegades si pensem en el fracàs, ja hem fracassat.
Ara que hi ha eleccions generals, una bona tàctica és considerar-se guanyador. La gent vota al guanyador i si tu et consideres així de moment ja has guanyat, que et treguin el ball.
Ànims!!

Per què trist?

Podria dir moltes coses, fer-ne encara més, però hi el temps?
Com és la gent, ja ho deia l’altre dia, tots dintre del nostre cor tenim una part, que és preciós descobrir. Aquesta és l’essència de la vida....Treure el millor de cadascú. Quan no brolla, quan no sentim l’amor de les altres persones, ens fa mal. Jo us dic, heu de ser forts, seguir el camí...fora d’aquí al món real hi ha gent meravellosa per conèixer. Cal somriure, cal mostrar-vos com sou, sense armadures ni caretes. Aquestes m’han fet molt mal. No vull que us les poseu, ni ara al Carnestoltes. Somriure si ens surt de l’ànima. També no cal anar tot el dia amb el somriure d’idiota. Només si ens surt i això és el que us faré treballar. L’ànima.......el sentiment.....l’autoestima.
Deixeu que jo us acompanyi en aquest camí. Oi que és dur? En fi, jo us animo. I hem de tenir il•lusions per les coses.
Ànims!! Cal caminar, vinga.....

Gats

El món dels gats és fascinant, la seva mirada, la dilatació de les seves pupil•les al ritme de la llum, el seu miolar....
Son animals intel•ligents sens dubte. Ells mateixos son capaços de buscar-se la vida però malgrat això necessiten de la ma amiga, com tots. Necessitem sentir-nos acompanyats i recolzats. És una relació beneficiosa per totes dues parts.

De fa temps, m’he fixa’t que aquests animalons acompanyen la vida d’algunes persones que demostren tenir una sensibilitat especial cap als éssers vius. Sofreixen per els maltractes als animals, els toros i demés... quin sentit té el maltractament? la diversió , la tradició....

Hem de seguir el camí, no ens posem tristos, hem de somriure, ser millors cada dia, reflexionar també va bé. Aquest és el meu camí cap a la felicitat.

Encara no sé posar fotos, la pots veure aqui: gat

Inici d'un camí

Parlar, pensar, escriure, transmetre pensaments, potser per res, ni jo mateix ho sé. Noto com, des de fa un temps, em va bé escriure. Arribar a llocs on amb el pensament també ho faig, però ara deixaré constància gràfica del que vaig pensar i opinar. Només pretenc fer-me bé a mi mateix. Sentir-me millor.

Els sentiments és transmeten intensament amb la paraula.
En certa forma tinc por. La paraula, escrita roman en el temps, no és el mateix que l'oral. Memòria que necessita oblidar, aquesta és la meva por.
Necessito, ho noto, iniciar un nou camí. Un camí en solitari, per mi, personal, però en fi, ja ho he dit.

Les persones som totes diferents, però es meravellós descobrir les coses bones que tots dintre tenim, i que en certs moments, de vegades únics, uneixen a dues persones, d’una forma molt íntima. Un moment que sempre es recorda d’una forma especial. Records, experiències, així és la vida. Tot no ho podem tenir. Potser sigui aquesta l’expressió màxima de la meva vanitat. Tenir-me aquí en text escrit, saber dels meus pensaments.....