Carnestoltes

Fa temps, em vaig disfressar. Era a un poble d’Alacant. Un amic meu, molt amic, em va convidar el cap de setmana a casa seva per la festa que feien al seu poble. La gent d’allí es sentia orgullosa de la seva festa, en aquella època era el més famós de les rodalies, i venia gent de desenes o fins i tot centenars de quilòmetres. Un carnestoltes d’aquests que es senten dir. La festa era com pot ser qualsevol carnestoles, la rua i desprès... l’altra rua, la dels pubs.

Recordo, pubs atapeïts de gent; el terra mullat i brut, que a mesura que es feia més enganxós es podia mesurar com anava avançant la nit; la música ensordidora que feia mal a les meves oïdes, no acostumades o potser encara no sedades -els que treballen allí s’han de quedar sords a la força-; fum, molt de fum a dintre, i fred, molt de fred a fora.
Per combatre el fred l’alcohol, allí em van donar a conèixer una beguda típica d’allí el burret, una barreja de coca-cola i de licor de cafè. Molt dolça, se’n bevia molta. Encara recordo al meu amic, cridant un burret! o dos burrets!

La gresca va continuar fins molt altes hores de la matinada i jo recordo l’esgotament i el mareig, les ganes d’anar al lavabo i la son. Ens vam perdre i jo sol allà en fi, esperant.... No em va passar res, però com la gent beu ho entenc, encara que se’n oblidin d’un, així és com fan la festa alguns....regada amb alcohol com diria el poeta.