L'Ànec Lleig

Ara al fons d’escriptori em surt un cigne, recordo el conte del ànec lleig.
Coses que la gent fa, per res.
En fi...
La vida segueix, tornem a la lluita, encara que les vacances han estat millor que altres anys. No per poder haver fet cap gran viatge, sinó per com he estat per dintre, per com jo m’he sentit. Encara que quan penso en com haguessin pogut estar de no haver mantingut la serenitat. Uff. Realment la situació estava complicada.
Aquí al escriure trobo uns petits instants de tranquil•litat i solitud, que em sembla cada dia necessito més. Potser m’estic fent addicte a parlar, a transmetre els meus sentiments a treure les coses de dintre meu. Uff. Tot és tant complicat de vegades. I es sofreix, però això és la vida, em sembla.
Hem d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Aquesta vida que de vegades em dona la sensació que s’acaba ja. No vull pensar en el futur, penso en avui, en ara. Ja veurem si hi ha un demà. Podria sentir poesia , podria veure un quadre, però el que jo sento ho tinc dintre meu. He de seguir aquest camí. I no vull pensar més...