Un altra volta de rosca.

Ostres!! Quina nit!!
Dic que no vull pensar, però no ho puc evitar. Em costa no fer-ho i bé.
Tinc la sensació que les situacions que he viscut es tornen a repetir.
Un altra volta, el mateix torna a passar. I no és igual que abans, no reacciono fent el mateix, sentint aquella frustració interior i tot allò que em feia sentir realment mal. Molt mal.

Ara ho estic distanciant, no pensar, no segregar adrenalina per això, relaxar-me i pensar en coses més importants, encara que abans no ho penses, els petits detalls, com ara la cançó que estic escoltant: “Annabel Lee” de Radio Futura.

Si penso, ara en aquesta nova volta de rosca, he fet bé. He actuat amb fermesa i energia. No he estat dèbil o almenys no m’he sentit. Hem fan mal, i m’ho fan, però no sento gairebé res. Indiferència diria jo. No em sento culpable de res. No és culpa meva, i probablement no és res personal.

L’ànima ha de volar i seguir el seu camí. Un nou camí que de fa poc temps he iniciat. No seré el d’abans, igual no. Seré jo! i estic disposat a caminar sigui sol o amb companyia. No vull rendir-me, però de vegades penso que no hi ha futur, visc el dia a dia, com si fos l’últim. No tinc por.... No tinc ganes de pensar tant....