Estic bé.

He canviat. Potser sóc idiota, no ho crec, però hi ha gent que no sé que es pensa.
Ara mateix un fent-se el xulo amb mi, o millor dit, dos, jeje. Els he tallat, i els he deixa’t clavats amb arguments coherents. Què s’han cregut? Prepotents.
No em callo, ja no ho faig, si diuen una cosa, jo contesto. Què ja n’estic d’aquests xulos o no sé com dir-ho, però volen que tu els estiguis servil i callat? Doncs no. I no m’importa el que diguin a mi em sembla tenir raó. Potser estigui equivocat, però si un contesta amb parides, doncs jo amb argumentacions els deixo clavats com he fet ara. I hem sento millor. No indignat, no val ni la pena.
Hi ha gent molt dolenta al món, no sé si és enveja o què els hi passa, però no sé si em veuen com un rival o què, però jo no els miro com a res. Companys ja seria dir molt. Ja comprenc perquè va el món com va, amb gent així, egoista, prepotent i xula, per això hi ha guerres.
I sé que la majoria de la gent no és així, però fa falta que t’obrin el cor. I no sempre l’obrin a tu. En fi, de moment amb que no em facin mal, és suficient.
Encara que he plorat avui, no per això, per suposat. Em trobo molt bé. I plorar, no sé si serà normal, però em va molt bé, per sentir coses, per ser com jo sóc, sense cap màscara. Jo mateix.