Gent excel·lent.

Tenir gent a la que admirar.
A l’equip que he entrat, uf, hi ha gent increíble. Gairebé, ho diria en castellà. I li vaig dir a la persona i ell, amb un somriure dels que sempre fa, em va dir que ja era la segona vegada que li deia el mateix.
Estic impressionat, de com hi ha gent a la que jo no podré mai, igualar. Cadascú té les seves qualitats, i jo tindré d’altres, però, caram, hi ha gent que és l’òstia de competent i eficaç.
I que aquesta gent hagi confiat amb mí, m’enorgulleix, i gairebé em va emocionar, i la veritat només intentaré no decepcionar-los. No busco res més que aportar el que jo pugui.
Quina gent més excepcional. N’estic content que hagin pensat amb mi.

Poesia

L'ajuda en el moment precís
els teus braços forts m'aixecaran
somniar serà la meva medicina

Sempre iluminaràs el meu día gris
al cel sempre tindré una lluna gran
que em mira, em vigila i m'anima

Al meu costat, estaràs sense cap avís
comptaré amb el teu ajut gran
camina sense tocar res, ets divina.

Fallos.

Encara tinc fallos. Fallo en no confiar amb mi, fallo en tenir pensaments dolents de què alguna cosa sortirà mal. No ho he de pensar això.
No sé com acabarà tot.
El que sí sé, és que als que es queixen els pressionen per que no parlin. I jo ja en tinc, encara que molt lleus, però per mi el tema és massa important. Ho sento, però no vull viure agenollat.
Molta gent viu mirant cap a l’altre costat, per evitar problemes. Es posen amb el dèbil i amb el poderós no tant sols parlen d’ell, per si de cas.
Des del ric, fins al pobre m’han recolzat. I he escoltat al pobre, la seva sinceritat, la mirada trencada per que ja no li veu remei a la seva situació, queixant-se sense veure el camí i jo trist per no saber que dir-li, sense saber que fer més que escoltar-lo, però ho confeso i em sap molt greu, em vaig sentir incòmode, perquè no parava de parlar i jo no vaig donar-li més conversa. M’havia interromput quan parlava amb altra gent i em sap una mica greu, però crec que li va agradar almenys que jo l’escoltés i parles amb ell. Jo quan em poso al costat dels pobres, moltes vegades descobreixo que tenen problemes, d’addicció o psicològics. En fi, tindré més paciència, com amb els rics. I ho confeso, em vaig esperar un temps semblant darrere el BMW del ric que amb el pobre i no em va saber tant greu.

Entro a un equip

Penso si no m’estaré equivocant.
Hi ha gent que m’ha demanat ajuda. Uns pocs lluitadors, intel•ligents i que jo admiro. No els he pogut dir que no. I em portarà problemes, i a ells també ja els hi vaig dir, però ho van acceptar amb un somriure.
L’esforç que em tocarà fer encara haurà de ser més gran, però ells també treballen i bé, alguna cosa podré fer, espero.
La gent té por, molta por, i encara tenim que lluitar per exigir els nostres drets i per què se’ns faci cas.
Només ho fem pel bé de tots.

Projectes

Tinc un projecte. Un o varios.
Hi ha gent que també ha lluitat com jo. Intentaré posar-nos en contacte.
Quan vaig parlar amb un, estava trist i derrotat. M'ha dit que em trucarà d'aquí uns dies. Ja ho donava tot per perdut i ara potser li he encès una espelma. No sé si ho farà, el vaig veure molt derrotat i resignat. Em sap greu, que li hagi passat a ell. Podía haver estat jo.
N'hi ha més persones que es senten derrotades, la seva mirada ho diu. I són gent intel·ligent molts d'ells, però tenen por, ho entenc. La gent té por i no pots posar-te davant si els altres no et recolzen.
Lluitaré i faré el que no ha fet mai ningú. Ja ho estic fent.
No permetré que trepitjen a la gent i ajudaré als que pugi.
Potser sóc un somniador, toco peus a terra i sé que si els altres no hem recozen i no s'impliquen no ho podré fer jo sol. Jo només espero no cremar-me.

Tinc moltes idees.

Amistat.

Mirar dintre l’ànima, treure les pors interiors.
Seguiré pel camí i ara que he començat a còrrer no podré parar.
Tinc por a tornar-me a aturar.
Ajudaré als que pugui, als que m’ho demanin.
Si sóc bó, si estic bé, si em sento fort ho posaré a disposició dels demés.
I el que faci ho faré el millor que jo sé.
He de tornar el que a mi m'han donat, especialment unes poques persones que sense demanar res a canvi m'han salvat, jo faré el mateix.
Amistat.

La mota de polvo en la calle Juarez

He sentit una cançó que m’ha agradat. És tranquila, amb ritme de guitarres.
Parla de seguir caminant, en certa forma és difícil no sentir-se identificat.
És d’un grup que desconec, Amparanoia. I la cançó és diu la fiesta.
La canta una noia que té una veu suau i melosa. La fiesta que tengo la llevo aquí, la tengo, la llevo....
Seguiré caminando, seguiré soñando, aunque me duela amor....
La festa la porta un dintre, per que davant el mateix estímul cadascú reacciona de diferent forma.
Seguiré caminando, seguiré esperando, ...... y algo de esperanza....aunque me duela.

Miedo.

Gracias amigo. Yo también tengo miedo, pero si el miedo me hubiera vencido hubiera callado. Y luché y lucho por què no me importa morir, no tengo miedo a la muerte. Tengo miedo a no ser yo, a fingir, a ser marioneta de un destino que yo no controle.
Tengo miedo a estar muerto en vida.
Escribiré en castellano, pero yo no escribía para nadie, sólo para mí. Son mis sentimientos y no busco otra cosa que hablar conmigo mismo.
Amigo ya he visto tu mirada.
Lucha con toda tu energía por lo que creas sin temer al fracaso.
Muchos criticaron, pero yo hice y he dado todo lo mejor de mí.
Ayer dije que dormía poco, si así fue esos días, pero luego días más tarde el agotamiento sale y caes rendido y no puedes hacer gran cosa en todo el día. Así que, aunque se lloré, se sufra, las cosas importantes en la vida son sentimientos, y eso no se puede comprar.
Y sabes, te sientes bien contigo mismo, no eufórico, solo tranquilo. Es una sensación de tranquilidad, de haber sido honrado, de haber conseguido cambiar un poco la historia.

Bene.

Me da no se qué, Bene, que tu me sigas.
He hablado con mucha gente diferente, pero con mucha mucha y no me he sentido mejor persona que antes de hacerlo. Me he sentido igual, incluso cuando me han escuchado y he influido. No he sentido nada más que tranquilidad interior. Y he estado muy sereno.
He calmado ánimos. Una voz interior me decía continuamente, tu haz, haz, y no temas si te equivocas. Lo más importante es hacer algo, no quedarse parado, luchar. Y eso he hecho. He luchado, pero aunque he sido protagonista, te aseguro que no me he sentido ni mejor, ni más importante que cualquier otro, incluso con los que me han mostrado su indiferencia.
Yo he luchado por lo que creía, nada más. Sólo eso, sin esperar nada a cambio, dando lo mejor de mi.
No me he agotado, dormía muy poco, menos que nunca, creo que unas cuatro o cinco horas, y seguía pensando, estudiando, reflexionando, meditando mis pasos y lo que debia y no debia hacer, peró lo que más me emocionaron y ahora que lo recuerdo casí me vuelvo a emocionar, han sido los buenos, muy buenos consejos que me han dado gente desconocida que ha estado conmigo, gente con la que no había hablado apenas, incluso gente que me dio consejos por teléfono sin habernos visto nunca. Gente de todas las edades y condición. Ha sido increíble, recoger sus inquietudes, sus ansias y también mi lucha ha sido la de ellos.
Sentirme apoyado también me ha facilitado el camino, aunque mucha gente, para mí poca, ha tenido miedo. Si Bene, aquí también hay miedo. Ya sabes, miedo a los caciques. Yo no les culpo, los entiendo perfectamente, aunque es triste que haya tanta gente que vive con miedo, y no puede ni apoyarte, ni decir lo que piensa. Algunos me lo han dicho de escondidas, gente que tampoco conocía, me ha confesado eso, simplemente que tenía miedo. Yo se lo he agradecido igual. No tenía tiempo para odios, ni reproches. Era y es mi lucha, a la cual mucha gente se ha sumado.
Me da pena por los que no han podido apoyarme por miedo o no se qué, por ellos, para que no se viva con tanto miedo, también merece la pena luchar y cambiar el mundo. Yo haré lo que pueda, y si me siguen o yo puedo seguir a los demás encantado.
Hay mucha gente con energía, con fuerza y con muchas ideas, y yo las admiro, aunque no se lo he podido decir. Todos estamos muy ocupados.
La mirada lo dice todo.

Torno.

Després d’aquest mes de juliol de vacances, d’una aturada en la que no he parat, torno i bé. Tinc moltes coses que contar.
He conegut a molta gent, i he mirat als seus ulls i he vist de tot.
He conegut gent admirable, gent extraordinària i increíble, gent fòra del comú. Són tant extraordinàris que per molts deuen ser idiotes, o buscaraons. I no ho son, son persones normals, jo els he pogut conèixer amb poques hores de conversa, gairebé amb alguns minuts només, alguns d’ells m’han confesat que han tingut problemes psicològics i he descobert que ells son persones, només això , tant com això. No son persones envejoses, son persones intel•ligents, extraordinariament intel•ligents, que van més enllà del que es normal, son els que es posen al cap davant d’un problema sense por a les represàlies. Alguns d’ells n’han tingut.
Desgraciadament, tots estem molt ocupats, ni ells ni jo em pogut parlar gairé, i sense haver parlar mai, sense haver-nos vist mai, el primer dia ja parlàvem com si fóssim amics de sempre. Confiança, respecte i admiració comuna.
Si, també ells han sentit el mateix per mi. I ara em fa una mica de cosa dir-ho. Però no es vanitat, és així i m’agradaría parlar de mi, dels meus sentiments, de com he estat jo aquest mes.
La lluita o les lluites continuen i encara no han acabat.
Jo he estat fort, m’he sentit molt segur i només amb la mirada de moltíssima gent, no m’ha fet falta que em diguessin si ho feia bé o no, ja ho notava. M’he emocionat diverses vegades, gent que sense haver-me vist mai, ha confiat plenament amb mi, gent que ha fet coses que ni jo crec que hagués fet, i gent major, gent també excel•lent. Només puc parlar bé de la gent, encara que hi ha algut uns pocs de dolents. Aquests no m’han fet mal, gens ni mica, tot al contrari, m’han estimulat a seguir pel meu camí, un camí en el qual no m’he sentit sol.
Això sí, sempre he tingut present i m’ha donat força pensar en aquella gent que m’ha ajudat a aixecar-me, a caminar i a confiar amb mi mateix. He recordat algunes frases d’aquestes persones i he intentat trovar-la en cada persona nova que coneixia si també era com ella…

Aturar-se en el camí

He parlat molt de mi, dels meus sentiments, de com en sento, del que m’ha passat i no m’he cansat. M’ha agradat i m’ha anat molt bé.
Ara arriba el juliol, i he de parar. Crec que és el millor.
Aturar-se en el camí, reflexionar, i no recuperar forces perquè d’aquestes ja en tinc, ja n’he agafat mentre caminava.
Faré un tomb i canviaré.
Sempre és bo canviar i ara ho faré.
Potser a l’agost seguiré, però no em vull comprometre. Crec que es millor que tot sigui lliure.
Gràcies als que m’han dedicat el seu temps en llegir-me, en especial al Bene del Perú. Sé que has fet esforços per aprendre el català. Espero que la lectura de les meves escriptures t’hagi servit d’alguna cosa.
He parlat molt de mi, però jo no sóc res especial, ni he fet res d’especial. No em sento superior a ningú, només que em sento bé amb mi mateix.
En la mirada d’una persona veig la seva ànima, i en moltes he vist la tendresa, l’afecte, l’estima cap a l’altre. Desgraciadament, la mirada a l’ànima també m’ha permès veure coses dolentes d’algunes persones, però resultarà difícil de creure, no m’han fet mal, tant com abans no.
Hem se ser forts amics que el camí és dur, i encara que trobem dificultats, l’optimisme, la il•lusió, el coratge, el somnis, les fantasies, no s’han de perdre mai.
Son paraules encara que quedin bé, jo les penso de dintre, amb força, ganes i energia, i sé que son coses que costen molt, i que ploraré, però l’experiència viscuda ha valgut la pena, i el que ens queda per viure també val molt la pena, i ha gent que val molt la pena.
Mai perdre la vostra amistat i jo d’alguna manera sempre estaré al vostre costat.

Seguir el camí acompanyat de molta gent!

M’he sentit jo mateix.
Estic tranquil, però alerta. Hi ha molt en joc i potser no s’hagin rendit del tot i cerquin alguna enganyifa.
He sentit la vida, he estat lliure per fer i dir, i ho he fet, i m’he sentit bé.
He vist gent , magnífica, increíble, que només per ella val la pena lluitar. També he parlat amb familiars i coneguts i m’han continuat decepcionant. Quina família. En fi!
Jo necessitava de l’afecte i he vist que ha estat bé, el millor que he pogut fer, és estar lluny de la família. No m’he perdut res.
Viure en el nou món, amb la gent que estima de debó.
Hi ha coses que no puc canviar, i si a més en fan mal, he de pensar també per mi.
Primer he d’estar jo fort, com ho he estat ara. Desprès ja es donaran compte del que fan, si son feliços, al menys el seu comportament amb mi estarà justificat.
Sentir l'afecte de la gent, m'ha donat molta força.
He sentit que he fet bé. I ho he fet, no tinc cap dubte.
Estimar als demés, fins i tot desconeguts, gent que no tornaré a veure, com es pot estimar desconeguts? És difícl d'explicar, però passa, i és bonic. Hi ha mirades que ho diuen tot.

Victòria!!

Avui serà el dia definitiu, el de la victòria. Ja s’han rendit i intenten salvar el que poden.
En fi, no sento cap rancor. S’han portat molt mal i no em fan llàstima.
M’ha encantat veure la gent, fins i tot pel carrer em reconeixien i em saluden amb simpatia. En fi. Gràcies a tots.
Aviat tornaré a l’anonimat relatiu. Els seus atacs han estat inútils, com potser ho son ells.
En fi, estic content.
Ara sé, que el que deia que havia gent meravellosa, és cert. Fins i tot aquells que m’han intentat atacar, crec que alguna cosa bona deuen tenir. No es donen compte del que estan fent.
L’honor, la veritat, la raó, el sentit del deure, són coses que no es poden comprar.
Malgrat que molts han callat, jo els entenc.
Ha estat un cúmul de factors, tots positius, que han ajudat.
El més important per a mi, ha estat la decisió, el no tenir por, el pensar i fer. Si, sobretot, fer-ho, fer les coses, anar més enllà de les paraules.
Aquesta és la sensació que tinc des de que em trobo millor d’haver de fer les coses ja. M’ha ajudat molt.
No tenir por, confiar plenament amb mi mateix. Suportar les crítiques, que no m’han fet mal. Això si t’esglaien una mica, per el to calumniós. Però no han pogut fer res, perquè no tenien res.
Avui m’acomiadaré dels que m’han donat suport i jo tornaré a ser anònim.
Anònim, feliç i lliure.

Estimo i això no es pot comprar.

Crec que ho he aconseguit!
He estat fort, jo mateix. Tal com sóc. Anit em vam posar la tele pel telèfon i em vaig escoltar. Vaig estar magnífic, per què amagar-ho. Ni jo mateix em reconeixia el que anava dient, l’entrevista era de feia dies.
Molt bé! Vaig parlar molt fluid i correcte, i tots aquests dies, als mitjans de comunicació he parlat molt bé. Més bé del que em pensava, -creia que era vanitòs-, i he convençut.
Tenia la raó. Així ho tenia fàcil.
Després de tantes vegades sentir-me mal, després de tantes vegades sentir la sensació de fracassar. Ara quan bé una cosa important no fallo. I crec que no havia fracassat mai. Només era una sensació que tenia dintre, segurament derrotista.
Tampoc vull ser eufòric, ni tant sols ho he dit als d’aquí, només a uns pocs. I curiosament tots em deien que fracassaria, només unes poques persones em van dir que guanyaría.
Ara no m’importa si s’assabenten. Tinc la sospita que m'estan investigant. Aquesta gent deuen estar de mi, hasta el..., uf!
L’entrevista de la tele va causar molt d’efecte, em van treure tot i va ser molt, molt contundent.
Abans de parlar em deien digues tal, no digues qual, i jo vaig dir, no em digueu com ho he de fer, perquè si tinc que estar pendent del que he de dir i no he de dir no em sortirà bé. Vaig parlar des del cor, des del meu interior, sense atacar, sense ser agressiu, i va sortir de fantàstic.
Era jo, simplement jo, sense tenir por, sense estar pendent de res, només de el que jo sentia dintre meu. Crec que he enterrat els meus fantasmes interiors.
No tenia consciència de mi mateix, d’aquesta forma.
Ells sempre et volen fer-te sentir culpable, però no han pogut fer res i han cedit. I a més crec que la lluita l’he guanyat. Encara estaré a l’aguait per si de cas.
Gràcies a tots, i si els que m’esteu investigant em trobeu aquí, salutacions, continueu llegint perquè no trobareu res més que una persona que és normal.
Un ésser que plora, riu, sofreix i s’emociona, que valora altres coses, no tangibles, molt més que els diners i els objectes materials. I potser sóc un boig, però jo estimo, i un que estima no pot ser comprat.
Estimo el mar, el sol que surt cada matí, la lluna, la gent....
Ho sento per vosaltres, però jo estimo molt i ploro.
No hi ha diners al món per pagar les coses que jo valoro i aprecio.

Qué difícil és tot

Uf, molta descàrrega emocional. Si no hagués estat fort, m’hauria fet molt, molt mal. Vaig plorar.
Aquests son molt dolents, més del que em pensava. I fan joc brut. La gent té por. Menys mal que hi ha d’altra que és, o és sent lliure, i em va recolzar. Gent que no coneixia de res, i els agraeixo.
Hem van fallar, els que ja m’havien defraudat. O sigui que no em van fallar.
He donat la cara, he donat el millor de mi.
Molta gent, gairebé tota, deia que no aconseguiria res.
Ara em donen una victòria, però la lluita no està guanyada i aquests tenen molt mala llet, i voldran fer-me una porcada.
Ja he vist que, uf, alguns, ni m’ho agraeixen, només pensen en les peles, i no em fan mal.
Ja no, perquè ja m’ho van fer.
Ja fa temps. Ja m’ho van fer, i molt, i ara continuen amb la línia. O sigui que només confirmo el que ja sabia com eren alguns.
Em sento orgullós del que he aconseguit, però encara tinc una mica de por. No sé per on atacaran, per on voldran portar ells l’assumpte. Jo el que vaig demanar ahir, n’estic segur que no s’ho esperaven, i no sé que faràn.
Menys mal que ho vaig fer.
Donen corda perquè et confiïs, i et relaxis.
No em puc refiar d’aquests.
Ja veurem com va tot.
Hem sembla un somni, o un malson.
La lluita i el nou món seguirà.
He de canviar el futur.
Jo si tinc alguna cosa a dir.
Gràcies a la gent, a molta gent. Fins i tot els que callen. Els comprenc i els somriures de complicitat, també m’emocionen.

Bé, va tot bé

He parlat, he escrit, m’he fet entendre, he fet moltes coses.
M’he vist un video que em van grabar i estic impressionat de mi mateix. Ho van dir els altres, el bé que ho havia fet. Ara els tinc contra les CORDES, els estic escanyant, jo amb el suport de molta gent. Crec fermament que ho aconseguiré.
He sorprèn con la gent que tens a prop, em diuen que no faré res, que la lluita és estèril, que ho tinc perdut ,que perdo el temps, i alhora, desconeguts, em diuen tot el contrari.
El més fort de tot, és que no necessito aquests comentaris, no em fan mal. Si m’agraden els de suport, però tampoc em posen eufòric.
I estic content, orgullós. Sóc jo. No guapo, la veritat no m’importa. Per què jo el cor que tinc dintre val més que la imatge.
Gràcies als que m’han ajudat en aquest nou món.

Sempre us estaré agraít.

Escriuré, ho faré saber.

He d'escriure.
He de parlar.
He de fer-me entendre.
He d'exigir.
He de fer moltes coses.
El divendres vaig estar parlant davant d’ells.
Estava molt enfadat. Sentía, i sabía que ho farien igual.
Sé que seguiran, pero la meva lluita serà amb totes les meves forçes.
Espero estar equivocat.
Lluitaré amb totes les meves forces.
I els vaig dir de tot. Això si sempre amb respecte.
Ara iniciaré la meva lluita amb l’escriptura i la paraula.
No sé qui guanyarà.
Jo lluitaré.

Si, sóc jo!!

Em sento seré, tranquil, no tinc por, ni m’importa si les coses no surten bé, perquè estic segur de mi mateix.
He fet les coses com jo he cregut, he confiat amb mi mateix i que passi el que hagi de passar.
Sense deixar-me de dir res. Parlant clar, amb la veritat al davant.
L’altre dia, un company de feina estava molt enfadat, no amb mi, però se li va notar que no podia suportar que jo no fes una cosa.No em tocava fer-ho. M’exigia que jo la fes per ell, bé, m’ho exigia a mi i a un altre company que ha vingut nou. Un noi molt simpàtic. En fi, és tot plegat una ximpleria el que s’ha de fer. Ja li farem el dilluns si ens va bé a tots dos plegats. XD
Jo, la meva feina ja l’he fet. I per aquesta parida tampoc m’enfadaré. Ho faré amb el noi i ens riurem. Si fins i tot ens ho passarem bé. XD
L’odi que un porta dintre va sortint i bé, tampoc li tinc cap mena de ressentiment. Potser estava nerviós per un altra cosa. Ho faré i amb molt de gust. No vull que pensi que em molesta pas fer la ximpleria de feina que a ell li tocava fer.

Un pas endavant!

M’estic adonant que si...., que si estic fent coses, que influeixo en la gent i ja estic provocant canvis.
Encara que , uf, sento una mica el pes de la responsabilitat. No pesa gaire, podria dir que és més una mica de por a equivocar-me, però crec fermament en el que faig. Això no treu que jo no pugui estar en un error.
He apostat fort i ja estic en la lluita, no hi ha volta enrere.
No m’ho esperava que la gent canviés, per mi, per el que jo deia. Ja em considerava un perdedor. No m’importava perdre. Desprès de tantes vegades sense que em facin cas, ara, no m’esperava això. En fi, encara no cantaré victòria que per això encara falta, no sé si molt o poc.
No vull dir blat, fins que no sigui al sac i estigui ben lligat.
Penso amb la gent i ho continuaré fent...seguiré el camí, amb ganes, fermament i amb convicció de les coses que faig i dic.

Berta.

Fa calor! M’apeteix escoltar música, sento com si la necessités.
M’he de relaxar i no posar-me nerviós. De moment em sento bé.
Malgrat tot, encara tinc por. Por a que es trenqui aquesta situació d’ara. La sento fràgil. Estic bé, però de vegades penso que això no durarà molt. No vull tenir pensaments negatius. Ja sé que el mal, arribarà, però ara no he de pensar en les coses dolentes.
Em posaré a Berta, l’escoltaré. M’agrada com canta, i també les lletres de les seves cançons.