BON DIA!

Aquest matí, l’aire era fresc, el sol lluïa intens tant que molestava els meus ulls acabats de sortir de la foscor de casa.
L’aire fresc eixugava la suor que em sortia pel pas intens. El camí ha estat curiós, m’he parat dues vegades per parlar i he saludat i m’han saludat diverses persones.
Estava relaxat, tranquil, segur que la vida demana afecte...i potser només aquest acte algunes vegades mecànic de dir bon dia és important.
Crido: BON DIA!
Donar i rebre per una cosa tant petita com és una salutació o una mostra d’afecte, d’estimació o d’amor.
Estimar i ser estimat.
Avui farà un dia meravellós ja ho veuràs.

Estic satisfet.

Estic content, hi ha gent estupenda i que té les idees clares.
He vist coses que no havia vist mai, he conegut gent que és excepcional.
Només ajudar-los em dóna plaer i satisfacció.
Ja gairebé em fa gràcia quan em pregunten perquè els estic ajudant. A alguns els sorprèn força. A mí una mica també. Tinc una agradable sensació de donar el que jo tinc.
No espero res a canvi.
Fins i tot els que em criticaren, els comprenc. Encara que està clar que alguns prefereixen la submisió al poder, abans que plantar cara.

El mercuri als rius.

Cajamarca, la regió al nord del Perú que lluita contra l’empresa minera Yanacocha.
La mina d’or porta la ruïna a la gent d’allà. S’han aixecat i és impressionant, com tenen la valentia de fer-ho en un país on et jugués la pell si aixeques la veu.
Hi ha valents i sempre n’hi haurà.
Els polítics defensen clarament a l’empresa minera, necessiten divises i l’explotació minera per ells és una necessitat, si contaminen, això no els preocupa. El que volen és diners, la gent és secundari. Ja ho arreglarem.
Ara els volen donar llargues, desgastar-los, diuen que demanaran un estudi d’impacte ambiental.
Em fa por tot això, perquè aquí també passa i no fem res. Al riu Ebre, ara ens enterem que està contaminat per milers de tones de fangs amb residus tòxics, mercuri, cadmi, etc. A l’Albufera de València també hi residus de mercuri que han llençat les empreses
Aquí poca gent exigeix responsabilitats a l’empresa. Sembla que li volen donar una mena de justificació per allò que és injustificable. I així anem. Els que protesten son titllats de bojos que volen destruir l’economia d’un país. Igual que allà al Perú. No sé com acabarem, però alguna cosa està fallant en la nostra societat. No es fan les coses bé i es tapen. Però el mercuri continua estan a l’aigua i hi ha silenci.
Em preocupa aquest tema i m’informaré més, perquè no entenc, com el mercuri de Cajamarca contamina més que el d’aquí.

Amb bon humor.

Merda! M’he sentit traït.
He de callar. Suposo que no els vaig agradar, no tinc cap altra explicació al que han fet.
Els vaig ajudar sense esperar res a canvi, i ni tant sols em van trucar per dir-me que ja s’havia arreglat el problema.
Sempre pensaré que els he ajudat, ho vaig fer desinteresadament i no diré res.
En fi, si he de ser jo el cap de turc de la història.
No ho puc evitar, ja està fet.
Ets sents una mica el primo quan et passen aquestes coses.
Que li anem a fer. M’ho prendre amb bon humor i me’n oblidaré. És l’únic que puc fer.
Malgrat tot em sento bé. I no estic empenedit del que he fet.

Ja s'ha arreglat!!

Ara siiiii, ja està arreglat.
Des d'ahir no podia escriure. Ara ja estic content. A més ja no plou.

La reunió

Vam tenir reunió amb els nous amics. La gent estava alterada i es notava el pànic en alguns, aquest es convertia en nerviosisme i al final en misèria. Per tonteries egoistes es discutia.
Ens havien fet mal, no entenc per què es comporten així, alguns. Costa tant dóna.
Jo també m’hagués pogut cabrejar, posar-me nerviòs o fer-me miserable. No em va aparèixer, el més mínim. Ho veia com a espectador, encara que jo també en podia ser el protagonista. Jo era nou al grup i no ho sento com ells. Potser alguns arrosseguen històries del passat. No ho sé.
N’estic content del què vaig fer. I només em van dir, “has estat molt bé”. No és vanitat, perquè ja no em sento vanitòs. Sé quan faig les coses bé i quan no tant bé. Les que no faig tant bé, realment, no sé com fer-les bé i escolto a la gent.
Escolto molt, més que mai.
La vida és meravellosa i la fem nosaltres. Hi ha grans poders que volen fer el que els hi vingui en gana. Si callem ho faran.
La setmana passada, vaig veure la lluita d’uns peruans, paisans del noi que em llegeix de tant en tant, -per això ho escric Bene- i volíen que s’aturés una explotació minera d’or. Els estaven contaminant els acuifers i s’estaven carregant tot l’entorn. El govern com sempre, deia que tenien tots els permisos per fer el que feien i recolzaven l’empresa. Davant les nombroses protestes, l’empresa va aturar la producció. No en sé gaire cosa més, ara imagino que l’empresa haurà aturat, per tal de no pagar més als miners i així enfrontar miners amb veïns, poble contra poble, i mentre lluiten, l’empresa guanyarà. El govern peruà hauria d’exigir que no contaminés, n’estic segur que es pot extreure l’or sense contaminar tant. Ja veure si m’assabento de més coses d’allí. M’interessa la seva reivindicació. I des d’aquí, España, teniu tot el meu suport.

No tenir prou temps.

Aquests dies estic molt liat i no tinc gaire temps per escriure.
Enlloc d’escriure quan tinc una estona penso.
Donar el millor de mí, és fàcil de dir, quan fas coses, et vé el pensament de si m’estaré equivocant...ara no puc escriure més.

Tant per viure

La vida passa tant ràpid. Les coses s’han d’aprofitar i els bons moments també.
La vida és un somni. Vivim esperant, no sé el què. El millor de tot és poder mirar la lluna de nit.
Potser estic boig i no ho sé, però de vegades tinc ganes deixar-me anar pel cor i penso en volar.
Ara estic fent feina i ho estic agafant amb moltes ganes i posaré el millor de mi. Sense esperar res a canvi, només fer-ho bé. N’estic segur que tindré problemes però els resoldre i els superaré.
I no tinc por a res, per què hi ha un avui que resta per viure i un demà. No esperaré a res, el temps s’acaba.....

Refredat

Vaig estar refredat, crec que això em va passar, a la nit, vaig anar al llit fet pols i no tenia motius per estar tant esgotat.
Avui espero estar millor, ja hi som al setembre a veure si va tot bé i tenim un bon mes.

Ara em noto una mica fluix.

La neteja

Ahir estava intel•lectualment esgotat, no podia fer feina a l’ordinador i vaig estar fent la neteja de casa.
M’ajuda a relaxar la ment, encara que devegades els pensaments se me’n van, ho faig i prou.
La dona de fer feines s’ho ha deixat, les seves filles han trobat feina, una ha marxat a fora a viure amb un noi que va conèixer a través d’internet. Ja no vol treballar més. I el millor que fa, crec jo..
És complicat que vingui algú a fer la neteja de moment anirem fent el que puguem, tampoc costa tant si es fa una mica tots els dies.
L’estiu ja s’acaba i puc dir que ha estat únic, diferent i que he conegut molta gent, però que no podré parlar amb ells, només sabré que hi son ahí, que estan i amb molts d’ells no ens tornarem a veure.
Dins del cor, tindré una mica de tots ells, i miraré el cel blau, i respiraré profundament.

Moltes coses a fer.

Es van tallar i no puc fer-hi res. És una veritable llàstima, però jo no puc actuar individualment. He de respectar al grup i em mossegaré la llengua. No els vull jutjar més del que ja ho he fet. Ells son els que m’han de cridar i si no em diuen res, doncs no puc ajudar a un que no vol que jo l’ajudi. Si volen viure agenollats seran ells i no jo qui visqui així. Almenys m’estalvio les reunionetes que sempre feien, total per res, ara em demostren. Vaja havia dit que no volia jutjar.
No tots son així, i els de l’altre grup, tenen uns collons, com cal. Ja veurem que passa, tampoc per collons es poden fer gaires coses, encara que sí molestar una mica.
Jo tinc que organitzar-me i preparar-me, tinc molta feina i moltissimes coses a fer.
Ser millor persona i no prepotent, només vull ser just i poder confiar amb mi i amb les meves paraules, per que el que jo dic , ho dic de dintre, sentre hipocresíes.
Seguiré caminant....

Esperances

Encara tinc tímides esperances amb els que s’havien tallat. Els ha van veure i encara els han intentar fer-los quedar com idiotes. Sé que algun d’ells no ho consentirà i farà el poc que pot fer. Jo em mantindré a distància a l’espera de que em cridin si ells volen alguna cosa de mi. He de deixar-los temps, han de ser ells i jo no els he d’influenciar. No ho he fet, però ni tant sols he de trucar-los, entenc que necessitin temps per pair l’últim colp.
L’altre grup d’amics, són molt diferents i bé, també es posen neguitosos. Tots tenim un cor.
He descobert que la gent quan t’estima, no et diu d’altra cosa que una mirada càlida, un lleu somriure i una abraçada o una encaixada de mans. No he parlat amb tots ells, ni podré mai, son molts, però crec que estar amb amics desconeguts, amics dels que no em sé els seus noms, estar parlant amb ells en grup, em fa creure que vaig pel camí del nou món. El món de la confiança amb la gent, jo sóc sincer amb ells, amb tots ells i dono tot el que puc. Encara que em reservo una mica, tampoc vull cremar-me.
Donar sense esperar res a canvi. I no en treure res més que tenir uns amics amb els que no podré parlar gaire. Però sempre quan miri la lluna pensaré que potser algú l’està mirant i que és el meu amic.

Concert de mitjanit.

La música dóna forces i m’anima.
Alguns cops penso coses rares, crec jo, com la il•lusió que va posar el compositor o que li va portar a escriure frases tant precioses.
Les frases més precioses les he sentit amb la música i és que jo no llegeixo poesia. No tinc prou capacitat o potser concentració per entrar a esbrinar que vol dir cadascuna de les lletres.
Jo sóc un més. Un del munt.

I aquest matí he recordat com l’espia fa temps, ja se m’havia apropat i m’havia afalagat d’una forma que ara m’ha permès recordar-ho. Lliguem caps.
Hi ha gent per tot i els diners tenen molta força.

Temps al temps

Ho tenim fotut. Els que s’han rajat, no els puc dir res. Ja es deuen sentir prou mal desprès d’agupir el cap. Pobres, així, si saben com fer-los por, o fer-los sentir culpables, estan perduts. Ja he acabat, em sembla amb ells. Potser un dia em truquen i s’animen, però ho veig molt difícil.
Els altres treballen diferent a mi i jo no puc forçar la màquina. Entenc la seva forma de treballar, és lògica, però no la comparteixo. Son ells i jo només col•laboro. Potser intento convèncer-los, però primer he de mirar per mi. Els ajudaré, però et vas cremant de tant en tant, i és difícil treballar amb gent. Cadascú té una situació diferent i ho mira des del seu punt de vista.

L'espia

L’espia
Entre els nous amics hi tinc la sospita de què hi havia un espia, un que era nou, com jo. No es paranoia, ell va ser el que em va afalagar primer, tant que em va fer aixecar les orelles. Jo ja no sóc vanitós i no necessito que em diguin coses bones, és més per l’experiència que tinc quan ho fan és per que te la volen clavar i aquest ho va intentar més tard quan em va acusar de ser jo un espia. El altres em van recolzar i jo li la vaig tornar subtilment, realment, ja ni penso com ho vaig fer, però aquesta gent que afalaga i desprès ataca normalment és molt orgullosa. Va intentar desmoralitzar-nos a tots i no ho va aconseguir amb mi, al menys. Quina classe de gent hi ha al món. Ni tant sols ja li vaig contestar, per què volia dedicar tots els meus pensaments en ajudar i em va esperonar i vaig donar tot de mi.
Vaig donar tant que desprès vaig quedar esgotat, física i mentalment per l’esforç que havia fet. No sé si tindrà cap resultat, però n’estic orgullós i és el que jo sé fer o puc fer. No sé com acabarà per què això va per a llarg.
D’altres amics es van tallar, com vulgarment es diu, van cedir a les pressions, jo estic al seu servei i si ells es tallen jo no puc fer-hi més. No puc quedar-me sol, han de ser ells, ja els hi vaig dir. Encara tinc esperances de que reaccionin i actuïn decididament que és el que han de fer.
Encara queda molt per lluitar en aquest món, queden moltes injustícies.

Divendres.

Penso si sóc egoista, penso si ho faig tot pensant només amb mi....
No ho sé, em sento bé, però alguna vegada tinc un sentiment de que m’estic arriscant massa, de que no val la pena tant d’esforç, potser el més còmode es llençar la tovallola, potser si, hi ha molta gent que ho fa. Jo ara no vull, no ho puc fer i no sé com acabarà tot, però escoltaré a la gent, res més. No aniré ni sol, ni a contracorrent.

Sóc el mateix....un boig.....un somniador.

Em sento igual, ni eufòric, ni superior. Sóc el mateix, no ha passat res, no li dono importància. Jo sóc un mes i hi ha molta gent amb molta capacitat i magnífica. Només és que he estat jo en el lloc adequat i he fet el que he cregut jo. I he estat jo, moltes coses no les he consultat a ningú, he assumit jo tota la responsabilitat. De vegades les coses no es fan per dubtes, però jo penso que millor fer que no fer res. Faré el que pugui i sé que em costarà molt d’esforç i sacrifici, però no m’importa.
Jo sóc un mes, un del munt. No sóc important, només que de tan en tant fa falta que algú doni un pas al davant.
Algú pensarà que sóc un boig o un somniador, però si fa falta ser-ho per al que faig, ho seré.
Tinc molts somnis.

Sóc el que tú em dones.

Mira el que sóc, sóc el que em dones.
Només em dones amor.
I costa tant dir aquesta paraula.
Regalar la il•lusió, les ganes de fer coses per un altre, és donar amor.
Amistat i amor potser són impossibles de diferenciar i, algú, no sé qui, ha volgut posar barreres.
Al donar el cor als altres no es perd lleialtat, ni s’ha de trair a ningú.
Sentir-se estimat, sentir-se amb la sinceritat que et regalen, fan no pensar i donen forces per seguir el camí del nou món.
Mira el que sóc, sóc el que em dones.
Només em dones amor.

Fer coses i bé.

Abans necessitava la constant aprovació d’algú, tenia por a fer les coses mal. Ara desprès de que m’he sentit recolzat sé que les coses que faig no les faig tant mal. Evidentment, hi ha gent que les fa millor, però totes les persones són úniques i jo el que faig és únic i és el meu conjunt de coses les que faig bé i sabent que hi ha coses que faig mal. Les que faig mal, normalment, no em dono compte, i no m’agrada fer-les mal.
M’agrada donar el millor de mi. Sé que faig bé i he de treballar molt i desinteressadament.
Sense esperar res, així ja no tindré més decepcions.
Lluitarem i caminarem en el nou món que farem cada dia.

Amics.

La gent ha confiat amb mi i jo donaré el millor de mi.
He parlat poc amb ells, i som amics, per què les coses es fan, cadascú de la manera que sap, sense discutir gaire, sense enveja, només fa falta que es facin, i algú les ha de fer.
He descobert que hi ha molta gent darrere, tots ajuden com poden, encara que sigui amb un somriure o una mirada amable.
No podré mai parlar amb tots, ni els arribaré a conèixer, però aquells desconeguts...també son amics meus.