La xerrada.

Quan estàs amb algú noto, començo a veure el que no es veu.
La mirada, el gest i la paraula ens delaten.
I he vist gent que coneixia , i que m’ha sorprès gratament. Persones molt bones i intel·ligents.
De vegades les coses no es saben transmetre correctament, i jo encara n’he d’aprendre molt.
Vaig anar a una xerrada, qui mal li va sortir al conferenciant!
La persona que la feia, va començar amb molt mal peu. Va ser prepotent, va dir al principi els anys d’experiència que tenia, el seu curriculum que avalava tot el que anava a dir.
El clima, l’ambient de la sala no estava per aquestes floritures, i jo analitzava la presentació del PowerPoint que havia fet. La utització dels colors em venia a confirmar allò que amb els gestos, la mirada i sobretot la paraula veia. Colors agressius, grocs i verds llampants, velocitats d’entrada dels textos ràpida, sense dibuixos, gràfics de discutible anàlisi i a més molt de rotllo per no dir res.
Els meus companys van estar extraòrdinaris, primer un va preguntar interessat, uns dubtes molt lògics, no li van saber resoldre, prendrem nota, -va dir.
Desprès van deixar que expliqués, la cosa s’allargava, l’anàlisi era soporífer i es notava en la sala. A mesura que el temps esgotava, i tambéla paciència dels assistents, les preguntes van ser més directes, més díficils de respondre. No hi havia resposta. Volía continuar amb l'exposició i véiem com no podia defendre allò que volia que nosaltres féssim i va anant baixant el llistó del que s’havia de fer. Així, potser pensava que les crítiques disminuirien.
No sé si tornarem a tindré conferència. Espero que no, però jo estaré al que em manin. Ja ha baixat tant el llistó que no val la pena ja discutir, li donarem una alegria i farem el que vulgui, encara que hi ha gent magnífica que lluitarà i no li deixarà. Em sembla que ja no ens donarà la oportunitat d’enfrontar-nos directament i la pròxima vegada ho farà per escrit.

Pluja.

Avui ha plogut. Tot el día.
Pluja de tardor. Sembla que el dia ha de ser trist.
-Sona la cançó. Si el que vols es fugir faré cançons per a tu.-
L’aigua cau freda, noto el cap xop i fred, amb només poques gotes. La roba humida, malgrat el paraigua, el cel encapotat. I miro la finestra i les gotes enganxades al vidre, i penso...
Avui fa un mal dia per sortir al carrer i apeteix estar a casa, calentet. Em posaré l’eixugacabells, aviat.
Els dies grisos no ho son si mires per dalt del cel. Dalt dels núvols grisos, està el cel seré.
No ens quedem en les gotes de la pluja, només pensem i descansem tranquil•lament al costat d’una tassa de té negre.

Onomàstica.

Poques vegades vaig celebrar els aniversaris i m’hagués agradat.
No sé, però va passar com va passar, i n’estic segur que si hagués estat d’un altra forma també podria sentir que no em va agradar.
Moltes vegades ningú recordava la meva data i em feia mal.
No sé, és difícil d’explicar el que es sent. I mai estava content, i fins i tot sentia ressentiment i depreciava regals que em feien de tot cor.
El sant, no ho entenia, no ho entenc ni ara.
Em feliciten per dir-me igual que un que es diu igual que jo. Bé jo em dic igual que l’altre.
Això se’n ha anat a menys, ara amb els noms no catòlics, com es poden felicitar els noms que no son, doncs a tots sants. O sigui el dilluns que bé.
Encara que no ho entenc, el més important, és el detall, i m’ha agradat que algú hagi pensat en mi.
Jo no sé que dir, però gràcies.
Ha estat molt encantador, síííí..... m'agradat.

Gats.

Treient temps al temps.

Peix

Peix presoner que mira la sortida,
peix meravellòs que busca la fugida,
peix que no sé el que tens que a tots ens agrada veuret.

Madalenes II.

Vaig mirar les receptes de madalenes i n'hi havia a decenes. No crec que tindré temps per fer madalenes.
He estat estúpid algunes vegades i ara ho sé.

----Anit mentre feia el sopar----

Ahir mentre feia el sopar tenia posada la tele, la primera i parlava el Fran Rivera, parlava de l’assajament al qual estava sotmès i que a ningú l'interessava si una o l'altra es gitava amb ell. Em va semblar bé, jo n'estic d'acord.
S'estan fent judicis paral•lels de la vida de cadascú. No hauria d'interessar, però les empreses de televisió, veuen com l'audiència puja si parlen d'aquestes coses.
A mi que carai m’importa el que fa un torero, només m’interessaria d’ell, que es deixi aquesta activitat salvatge d’una vegada.
No m’agraden els toros i ho trobo una salvatjada impròpia d’aquests temps. Hi ha d’altres formes de jugar-se la vida sense haver de maltractar i matar un animal.
Crec que encara que ho volen disfressar d'informació, tot el que està sortint per la tarda és l'espectacle de la tafaneria. A ningú hauria d’importar el que contava la dona de Ronda. Si es gita per sexe o per amor. Qui ho pot mesurar? I total si és per sexe o per amor, importa? Si a ella li va agradar o no, no l’interessa a ningú i si li interessa alguna cosa va mal en la nostra societat.
Abans, a la tarda, hi havia programació infantil i ara només posen coses que anomenen rosa i el Big Brother.
De tots els que havia dintre del Gran Hermano, amb el que jo més m’identificava era amb la Sandra i com ella ja hauria marxat.
Anit també de refilo em vaig assabentar una mica d’allò de les models que feien servir per recollir pilotes al tennis. Em va fer fàstic veure-les desfilar, sent utilitzades pel seu cos, en un espectacle degradant per una dona. Això ja passa encara en alguns àmbits laborals, però allí a la televisió, canviar els nois i noies que ja recollien pilotes, per unes models és un gran pas enrere. Els del tennis i d’altres empreses ja fan servir models per portar l’aigua, per fer d’hostesses. Les vesteixen com unes ninetes Barbie i que es vegi molta cuixa, ben depilades i pentinades.. Total per a què?, per a la degradació de la dona com a persona. No crec que sigui necessari ser noia, prima i alta per poder recollir pilotes.
Encara queda molt camí, i més en quedarà si es donen passos enrere.

Tan al límit

Tan al límit que vaig decidir seguir.
El dia comença amb la claror del matí, encara és una mica fosc i he d’encendre els llums de posició del cotxe. Hi ha poc trànsit, s’agraeix, ja poques ocasions per circular amb tants pocs cotxes al matí, després al mateix temps que augmenti la claror del dia el trànsit creixerà imparable fins a saturar totes les víes.
Tranquil, en un moment arribo, quan més tard el mateix trajecte em costarà molt més, vaig de bòlid. Sempre amb presses i al trucar a la porta m’obrin i amb un somriure em diuen bon dia.
Segueixo el camí perquè no tinc gaire temps i m’hagués agradat poder fer-ne més.
Ràpid amunt, ràpid avall, sempre de bòlid al matí. Tinc el temps cronometrat, llàstima del poc temps per gaudir i penso que l’estiu ja ha acabat.

Sexe.

Ahir vaig veure a la tele 5, un programa d’aquests del cor, d’una dona de Ronda que deia que s’havia gitat amb el torero Fran Rivera. Hi havia un acalorat debat, perquè molta gent de Ronda i també algú del programa, criticava o, si més no, no acceptava que una dona digués per televisió que ho havia fet només per fer sexe, sense cap altra complicació.
Els que entrevistaren pel carrer deien que si tenia tres fills de pares diferents, que era una puta, guarra, etc.
A mi, em va agradar aquesta dona. Va explicar les coses amb una sinceritat a la qual, desgraciadament no estem acostumats. Va contar coses de la seva vida, com quan amb un ex, amb el qual tenia un fill, li va fer la maleta i li va dir que marxés.
Tant de bo, moltes dones tinguessis la capacitat econòmica d’aquesta dona, de fer i desfer, de triar amb qui vol estar.
I jo malgrat ser home, m’agrada saber que hi ha dones que fan el que volen. Ningú ha d’estar amb qui no li agradi, i si les coses es torçen o es posa remei o es talla.
Jo no entenc com encara hi ha gent que es posa amb això de si una dona fa sexe sense amor. Al programa també van dir que si hagués estat un home el que hagués dit que s’havia gitat amb una famosa no l’haguessin criticat tant. Segur que no.
El més trist de tot, és veure que molts dels que critiquen són dones majors i nois joves.
Un altre cas diferent és el que vaig veure l’altre dia a la CNN. Era una entrevista que li feien al famós programa de Larry King, a una professora que va tenir dos fills amb un alumne de tretze anys. L’havien tancat set anys a la presó. La dona aquesta era molt maca, més maca del normal per a la seva edat, gairebé podria ser una actriu o model, d’aquestes americanes roses amb el nas prim, i el cas havia trencat tots els motlles de la societat americana. Resulta que ella ja estava casada i tenia quatre fills del seu matrimoni, quan va començar a tenir relacions amb l’alumne seu. La relació amb amor, tampoc l’acceptaven. Era menor, clar, i jo tampoc ho veig bé.
Un cas de sexe sense amor i un altre d’amor amb sexe, faltaria el d’amor sense sexe, aquest és el més freqüent i potser per això no se’n parla.

Més coses.

He decidit entrar i escriure alguna cosa del que sento. Potser el més normal seria guardar-se cadascú els sentiments. No m'apeteix. Hi ha moments en què em trobo una mica melancòlic, d'altres actiu. Hi ha una cosa diferent de mesos enrere, no ploro.
M'encanta escoltar música, sóc un desastre en algunes coses, sento que no tinc temps, em falta temps, se m'escapa com l'oli a les mans.
Viure, sentir el flaire del nou dia, mirar el somriure, o la cara amable de la gent.
Seguiré vivint i el meu propòsit és ser jo.
M'han trucat, i estan contents de la meva feina, entenc que molts tenen por. Si jo estigués allí també en tindría. Potser sóc un boig de fer el que faig, ni ells ho entenen i m'ho pregunten de vegades.
Et poden putejar de moltes formes, les sútils són les que cabrejen més.
Hem quedat i parlarem tots. No sóc res més que un que ara pot ajudar i no puc evitar de fer-ho, malgrat no estar afectat. Només ajudo uns nous amics.
Resulta difícil, de vegades, comprendre perquè han pensat amb mi. Suposo perqué hi ha poca gent que es vulgui mullar. Estic segur que hi ha gent molt més preparada que jo, però cal que donin un pas endavant i crec que l'egoísme, la por fins i tot d'alguns és el que fa que ells em busquin.
El meu sacrifici és gran i no em sentiré decepcionat, perquè no espero res a canvi.

Ser feliç.

La felicitat la porta un dintre seu, acceptant-se tal com és, amb els seus defectes, això sí amb ganes de millorar i dóna el millor als demés.
Ara escolto agost dels pets.

Madalenes.

M'agradaria saber la recepta de les madalenes.
Tot ha anat bé avui.
La gent per diners canvia, hi ha gent molt egoista i si tenen possibilitat d'aconseguir diner fàcil, no perden l'oportunitat.
Total volen diners per a qué?, per compra un cotxe més luxós, amb el preu del petroli, no sé, no em convenç;
per anar de viatge més lluny, jo no ho necessito; per passar-ho bé, només tancar els ulls i pensar, imaginar i somniar, ja em fa feliç.
Avui m'han contat d'un que quan va aconseguir un bon sou, deia que es compraria una moto de cilindrada per lligar, i passat el temps li van preguntar si havia lligat i deia que li feia falta un ferrari per poder lligar.
M'ha fet un somriure la manera tant basta de pensar d'alguns.
Pots estar amb algú una estona, però una cosa és estar i un altra és viure.
Jo puc dir que ara visc, i controlo el rumb de la meva vida. I em preocupen moltes coses.

Música.

No he pogut prendre cafè, i podria posar excuses per no fer-ho.
No he pogut.
Em sap greu.
En tot aquest temps, potser sempre parlo de mi en aquest blog. I no vull ser egocèntric. No penso només amb mi.
Molta gent m’ha ensenyat un camí i m’ha il•luminat en la foscor.
He après a no tenir por de confiar. A estar segur de mi mateix. A segurament ser jo mateix, sense màscara.
Jo seguiré escoltant la música, els records d’aquella tassa de cafè amb llet amb la música del Ubago.
I espero tornar, quan tingui temps, quan pugui, a prendre un altre café amb llet...

Inici de setmana.

Crec que m’he refredat una mica, tinc la gola pressa, un suau i constant picor a la gola que tossint no marxa.
Crec que ja està marxant la calor de l’estiu i jo encara continuo els hàbits d’abans, anar descalç per casa.
Avui ja m’he posat els mitjons però ja he fet tard.
El bo és que no em fa res més mal. Només a la gola.
Penso en coses i miro el sol lluent i fa bo, molt bon dia.
He hagut de cancel•lar una cita, no l’hagués cancel•lat per mi mateix, però no ha pogut ser. Bé, potser tampoc feia falta anar ara.
Tot va bé, no hi ha res de nou, segueixo per un camí i de vegades tinc els ulls clucs...

Una setmana.

Em sorprenen algunes coses que em passen. Sembla un somni o casualitats no ho sé.
Realment no m’importa el que pugui passar, ni si tindrà conseqüències negatives per mi. Faig el que jo crec i amb el que jo crec, sense por, donant el millor de mi.
Una persona m’ha escrit un e-mail, no coneix, suposo el blog, però m’ha dit el que jo estic dient aquí al blog, allò del camí, de seguir i lluitar per un món millor.
Ara implicat i implicant-me, fins i tot, m’han dit que ho he fet bé. Ho sé, però venint de qui bé, sé que està content. I es nota, malgrat les diferències, pensava i penso irreconciliables. En qualsevol cas, s’agraeix, encara que és difícil de dóna gràcies moltes vegades.

Al cotxe han posat la cançó de l’Ubago “A gritos de esperanza”, i potser ahí està la màgia.
Queda una setmana per poder prendre un café...allí estaré, com diu l'altra cançó de l'Ubago.

7 dies sense café

Ha sortit tot bé, la lluita continua. Més que lluita, el camí el segueixo caminant fort i segur.
Amb humilitat, sempre pensant amb gent que no està aquí. Gent especial, que d’una forma no sé com m’han esperonat, m’han donat una cosa que jo necessitava treure.
Ara, la contrapartida de tota aquesta lluita, és que em furta temps. I no en tindré per atendre a la gent el mateix temps d’abans. Espero que només sigui una setmana i després podré tornar a prendré un café amb llet més tranquilament. Umm, gairebé sento el seu flaire. M’he fet addicte al café....

Seguir.

Vaja! No m’han fallat.
Per un moment em van entrar pensaments d’angoixa de què alguna cosa anava malament, però no.
Tot d’acord amb allò que vam quedar.
I jo també he complit.
Hem poso a pensar en totes les coses que jo puc fer encara i en les que no he fet.
No sé si aconseguirem gran cosa, però almenys haurem estat allí.
Estic mirant a les persones diferent. Veig a molta gent i confio.
Confio molt i sé que no em volen fallar.
De vegades, estan ocupats amb altres pensaments i no estan per tu.
Sense rancor i amb una mirada transparent.
Vull continuar somniant...

Vida de color blau.

Sentir que la vida em mostra el seu costat més blau.
Sentir l’amor, l’amistat, el carinyo. Saber que hi ha algú, més d’un que t’estima. Saber que has guanyat amics, que en tens encara més, malgrat les diferències. Que gent amb la que mai hauria parlat, et facin un somriure i et respectin, és potser una de les coses més meravelloses de la vida.
La vida em mostra el seu costat blau i no li demano res.
Sentir l’amor em dóna forces. I no em fa ja mal com abans les decepcions, perquè crec estic aprenent a separar les coses i a no jutjar.
Gràcies a què hi ha gent que té unes qualitats excepcionals, que m’han ensenyat a seguir un camí de vida.
Les dificultats hi són, sempre hi seran, però amb bon humor, amb un somriure i un pensament quan miro al cel blau fan que s’esvaeixin.
Em queden tantes estones per viure i no sé cap on vaig, només sento una força irrefrenable dintre meu de donar el millor de mi. Treure tot el que jo sé. I sense cremar-me, amb mesura. I bé, tinc moltes esperances en la vida.
Una vida de color blau.....

Preparat per al cap de setmana.

Mmmm, no sé que ha passat.
Ja tinc feta la feina, o feinada. Si no fan res, ho faré jo. El temps s'acaba.
Hauré de començar a trucar a veure que passa.

Feina i més feina, i amb ganes de fer feina.

Regalar i ajudar, encara que no sempre puc. No he trobat les instruccions del video.
Sorry.

Desayuno con diamantes.

Esmorçar a Tiffany's es diu en català.
La van fer anit, espero. Hem vaig assabentar que estava programada al canal 33.
No la vaig poder veure anit.
La vaig veure l’any passat. Ara fa tot just un any. I em va encantar, vaig gaudir intensament de la peli, a més fins i tot, és de les poques pelis, de les quals he llegit la novel•la en què esta basada. La del Truman Capote.
Tiffany’s, un nom elegant.
La música excel·lent, de Henry Mancini, el de la Pantera Rosa i moltes altres que no em sonen ara, Moon River.
Tracten la quotidianeïtat, la vida d’uns personatges peculiars, però que ben bé podríen ser reals.
La novel•la era especialment curta o se me va fer curta mentre en unes poques tardes la vaig llegir.
El gat de l’Audrey, el veí de l’equip A....