Antonio Burgos

Ahir, quan anava amb cotxe el vaig escoltar per la ràdio.
És un escriptor gadità, de la mateixa Cadis.
Em va agradar molt. Em sembla que era una persona major, suposo que deu anar per la seixantena. No ho sé, però les coses que deia, demostraven l'agilitat mental d'un home que no ha fet d'altre.
Ha escrit i de les seves paraul·les improvisades, es podía fer un llibre. Per què eren frases plenes de sentiment i contingut.
Gràcies per ser així. Peculiar i sensible.
Una frase, per recordar: "El que no plora és per què té una pedra al cor"
Tots plorem i a més Antonio ho diu amb una naturalitat pasmosa, la naturalitat que de vegades amagem als desconeguts per por a donar una mala impressió.
Va parlar dels gats, dels animals de companyia, i segurament haurà escrit moltes coses dels gats, perquè era el seu tema.
Va estar molt sincer i simpàtic, encara que defugia de la polèmica. Excel·lent tertulià.
Malgrat això, algunes frases d'ell no em van satisfer del tot.
Que m'agradi com va parlar no vol dir que comparteixi tot el que va dir. I així va ser.

No ha passat res. Nul·litat.

Ahir, vaig escoltar una estona el cas de la nul·litat de la boda de la famosa Rociito.
L'esglèsia s'ha vist ficada en un tema que ja no poden enganyar a ningú. Aquelles frases tant contundents del matrimoni canónic, com això de la indisol·lubilitat del matrimoni o el que uneix Déu que no ho separi l'home es transformen en qui paga mana.
On són els que van críticar al Fernández Ordoñez al 1982 per aprovar la Llei del divorci?
O els que van críticar l'última Reforma?
El millor és casar-se per l'Esglèsia, si tens peles, clar!, tens dos fills i desprès t'anul·len el matrimoni. No has estat casat mai.
El que em pregunto,també, és si els fills, ara son de pares solters i si estaràn en pecat mortal al ser fills de fóra del matrimoni.
Ai! Déu ni do!Quànta gent xucla d'aquestes coses!

Pilar Manjón.

Ahir escoltar les teves paraules, em va fer saltar les llàgrimes. De tú brollava amb força tanta sinceritat, tant veritat, tanta humiltat. Demanes tant poc, s'ha tractat tan mal a les víctimes, per part dels polítics.
Crec que tots els que et vam sentir vam compartir el teu dolor. El teu dolor, la teva amargura, la teva impotència del que va passar ho sentim tots dintre nostre.
Hem de pensar en el que tú vas dir, en què va passar per què una salvatjada d'aquest tipus es pugués produïr. Quines han estat les errades, quins són els responsables polítics.
No es poden fer les coses tant a la lleugera.
Els culpables són els terroristes, però quan ens arriben les poques notícies de les salvatjades que fan les tropes americanes amb la població civil a l'Iraq, s'estan donant motius per què la guerra d'allà ens vingui aquí.
Res justifica la violència, però la violència engendra més violència.
I allà a l'Irak, ni tant sols conten les víctimes civils, només se'ns fa arribar la xifra de soldats americans.
També són persones i caldría reflexionar tots una mica de la frivolitat amb que es tracten aquestes notícies tant cruels i que es donen de forma partidista i sesgada.
Hem de fer alguna cosa, Pilar.

Zapatero

Crec que mai m'havia passat, el d'ahir. A migdia vaig escoltar el discurs del President del Govern i les seves paraules, em van emocionar.
Jo no sóc de cap partit, ni tinc simpatíes pel PSOE, però quan sentes paraules plenes de sinceritat, clares, sense ofendre, simplement la veritat, desprès d'escoltar la hipocresía del Zaplana, t'arriba dintre, més enllà del color polític de cadascú.
Vaig sentir expressar-se com mai havía pogut fer-ho al President.
Va estar molt bé la seva exposició.
Jo no anava a votar, crec que al sentir aquest nou discurs, el meu vot, un tant sols fa falta.
Ja veurem a qui li ho dóno, però el que sí sé, és que hi ha partits que van manipular i encara ho fan a través dels mitjans de comunicació.
L'altre día vaig veure a la tele com a un actor català que viu a Madrid li preguntaven com es vivía allà, i la seva resposta va ser clarificadora: El rebuig que es publica a la premsa Madrilenya contra tot alló que és català, la gent no ho comparteix i veu als catalans amb simpatía.
Molt bé, escoltar al President, em va emocionar al recordar l'atemptat i aquells dies que a tots ens van trencar el cor.

Viure.

L'aire és fred, les galtes em fan mal del canvi de la temperatura exterior i ara aquí a l'ordinador amb bona temperatura. La forca de contracció o millor distensió muscular davant el canvi de temperatura.
Relaxar-me i a la feina amb bon humor.
Humor és el que necessito, riure una mica. Allunyar les preocupacions.
Anit ho vaig fer i em va sentar molt, molt bé.
Estava cansat, vaig descansar, però era d'aquells cansaments que necessiten d'hores de dormir, desprès de tant d'estrès i activitat.
I encara no m'he recuperat del tot, a base de cafés m'estic acabant de despertar.
Riem, tots riem una mica, crec que ens fa falta.

Sense esperar al demà.

De vegades no em sento bé, com aquests dies del megapont. Em vé una tristor estranya que em bloqueja i que difícilment em permet agafar forces per aixecar-me del sofà. Crec que ho necessitava, descansar, fer mandrà o fer el gos.
M'ha anat molt bé descansar, m'ha donat forces per seguir.
Penso amb mí quan escric i ni sòc ni vull ser res altre del que ja sóc. Pel fet d'escriure aquí no em considero escriptor ni res d'especial, sería igual que un que agafa un pinzell i un pot de pintura és considerès pintor o artísta.
Em va bé, simplement, escriure, és com treurè un verí de dintre meu que em contamina l'ànima, desprès de fer-ho estic millor.
Si tingués més temps escriuria molt, si tingués més temps podría fer moltes coses, però no tinc més temps, el meu temps està compromés.
Avui emprendré el día amb un somriure, la mirada alegre, perquè m'he recuperat i sé que donaré el millor de mí. Només això faré, ser jo. Sense imitar ningú, senzillament, una persona qualsevol, que vol viure i gaudir de cada instant, com si fos l´últim alé de vida. L'últim instant és aquest, el futur vindrà, però aquest moment, el present és el que conta.
Viure, simplement,el millor que pugui, sense esperar al demà.

Manzanita.

Avui fa un dia trist.
Plou, fa fred, vent, un dia d'hivern.
Malhora, és dia trist i a més a mort el Manzanita.
En sé poc de la seva música, només que el recordo, especialment, aquel ramito de violetas, cançó que m'evoca sentiments.
Potser és això que tenen aquests dies, ens fan pensar i molts cops ens posem tristos.
Tristos, seriosos, mirada distant, tanco els ulls, i em vull imaginar la calor de l'estiu.
Aviat arribarà i sentirem el flaire de la gent.
Sense que ens diguin res, pensen amb nosaltres, ..., seguirem el camí de la vida.
Tranquilament, serenament, amb llàgrimes, però serem felicos amb el que tenim, no desitjo res més del que ja tinc com a coses materials. De les inmaterials si que en desitjo, i moltes.
Sento el deure de fer el que puc, i més ara que puc. Ho faré com pugui, no penso dormir-me. Sé que desgasta molt psicològicament, però ho faré sense que em faci mal, dossificant les forces.
Tinc gent molt bona al meu costat. Amb aquesta gent em considero afortunat.
Tot per un món millor per tots......

Tots tenim un tresor.

Va tot bé.
Vaig tenir sort de trobar una persona que em va ajudar a prendre el rumb. Va fer llum, malgrat jo haver cridat i haver-me sentit com una animal ferit, ple de ràbia, em va tranquilitzar i em va ensenyar a confiar i a somniar.
Ha fet molt de bé, perquè és i serà una persona especial per mi. L'estimaré, no com a amant, sinó com a molta gent estic estimant ara, des de l'amistat, però una amistat diferent a la de tenir persones prop teu. Sense paraules, amb sentiment, amb gratitud.
Ara sé que tinc molts amics, encara que n'hi molts amb els que no parlo. No tinc temps per poder-los dedicar.
És com una persona que un dia tens un problema en el cotxe i t'ajuda, et dedica temps i tú tens pots surtir del problema que tenies.
Hi ha gent així, molta, que ajuda.
Estic content de conèixer gent així del cor immens.
Far estigues on estigues, encara que no et pugui veure, tancaré els ulls i veuré la teva llum.
Respiraré profundament i veuré la lluna.
Jo sóc i seré feliç.

Em sento com un nen

Tinc la estranya sensació, de ser feliç.
Crec que l'estic transmeten als que m'envolten i malgrat que alguns no estan en el mateix moment que jo, un somriure o unes paraules sinceres ajuden.
Sentir, mirar, respectar i dónar-ho tot.
A mesura que més dono, sembla que encara tinc més per donar als demés. És com si el forat, del pou on trec l'aigua, s'anés fent més i més gran.
Jo no sé com anirà, només visc l'avui. Avui és el moment important. Demà ja veurem, i el que ha passat, doncs tenir els bons records i aprendre de l'experiència, sense rancor.
Un petonàs amics que em llegiu.

Bé, seguim el camí.

Estic content, em sento viu. Estic lluitant i aconseguint canviar coses.
La raó és amb mi, i lluito contra el món actual, la corrupció, les coses que es fan mal.
Només sóc un grà de sorra,
gràcies a molta gent tinc forces per seguir i caminar, trepijant fort i segur. Tranquilament però sense pausa. Tot al seu temps.
Caminaré, Siiiiií.... em sento fort.
Continuaré implicant-me en la vida, perquè el temps passa molt depressa i si no ho fas tú, potser no ho fa ningú.
Miraré als ulls de les persones, només amb el seu somriure, la risa còmplice i el gest amable em serà suficient recompensa.

Ara entenc més.

Ja sé la poca alegría dels altres de la taula, s'acabaven d'enterar que els havíen traïcionat.
Segurament, ja s'ensumaven alguna cosa i malgrat haver actuat tímidament per mi, o amb tacte, els van traïr a l'últim moment.
Comprenc que no vulgueren dir-me res, deuen tenir paranoia i por en confiar en gent. I noto com amb mi alguns no confíen, pero no importa.
Seguiré, hi ha molta feina a fer.
Cal paciència, necessiten temps.

La reunió

Hi havia prou gent, menys que l'últim cop que ens vam reunir.
Jo no vaig seure a la taula, em vaig quedar entre el públic. Tenien poc a dir, i gairebé tots estáven delerosos de saber coses.
Hi ha certa tensió, o millor dit temor al que puga passar en el futur.
Sempre hi ha gent en la que pots confiar i que confia amb tú. Un d'ells, es va aixecar de la taula i em va demanar que em poses allí, amb ells per explicar les coses que jo havía fet.
Ni m'ho havia plantejat que havía de parlar. Vaig estar molt tranquil, seré i vaig començar a parlar amb naturalitat. He treballat molt. Ho sé. Em sabia perfectament els temes, no em calía preparar res. Crec que a la gent li va agradar.
L'únic que vaig notar poca alegría entre els altres de la taula. Crec que s'equivoquen al voler actuar tant tímidament. Malgrat això ho respecto. No els vaig dir res, ells tampoc a mí del tema que havíem de parlar, només coses intrascendents. Crec que és una llàstima.
Esperaré que passi un temps per parlar, no vull pressionar a ningú, i sé que a ells els pressionen molt.
Jo els ajudo i col·laboro.
Si un no vol que l'ajudin, evidentment, no pots fer res.
N'estic satisfet i content del que he fet.
Sé que faig bé.

Bé, va bé.

No sé que em passa, no em cabrejo com abans.
Les putadetes no m'afecten, em prenc les coses diferent. I ni tant sols ni penso, només les veig amb certa nostàlgia del que m'arribaven a preocupar abans i ara les veig, gairebé com a observador, des de la distància.
No les sento com a putadetes, només com a falta de consideració o egoísme de la gent, bé, d'alguna gent.
No mirar als altres, miro el que jo faig i no jutjo.
Miraré el cel, queda molt per viure.

Theo Van Gogh.

M'he enterat de la notícia al llegir el diari d'avui. Havia escoltat una mica a la ràdio la polèmica o tensió que hi havia amb els musulmans a Holanda. I el que ha passat és molt fort.
Un integrista havia assessinat al Theo, per haver fet un documental que denunciava la situació de la dona musulmana.
Una situació de discriminació i submissió.
No val la tradició, ni la cultura, ni la religió per justificar la vulneració dels drets humans.
Si aquells drets que molts hem sentit a parlar i que ben pocs saben quins son, ni com, ni on es van signar.
El dret a una vida digna, això és el que a una dona musulmana li treuen des de ben petita.
La pressió que s'exerceix damunt d'una dona pel fet de ser àrab, és brutal. Li diuen de tot si no fa el que ha de fer, un munt de requisits que l'anulen totalment com a persona. No compten, son semipersones i això no està bé.
Ara ha sortit a les noticies la dona d'Arafat, aquesta es musulmana també, però amb demostració del que és una dona parla, opina i això ha tret de les caselles als del govern palestí. No respecten a les dones. I aquesta dona, l'Arafat, ha pogut estudiar a França, a la Sorbone, i no porta el cabell tapat, i per mi, malgrat que l'han críticat molt, és simplement dona. Si hagués esta home, no li criticarien res.
No soporten que una dona pugui simplement tenir opinió. La dona és un objecte o no sé el qué. Quin flac favor fan les dones que conèixen o que han tingut oportunitat d'estudiar i conèixer d'altres formes de viure, de tapar-se i viure submisses davant d'un home.
Em fa llàstima i em preocupa el que pot passar.
Ja ho vaig veure a una pel·licula d'Almodovar, fa poc, Mujeres al borde de un ataque de nervios. On ja es parlava de terroristes integristes. Potser no és bo barrejar unes coses amb d'altres, però els integristes no soporten, ni poden veure una dona com a persona, amb opinió pròpia.

Obres

Encara que sembli que no avançen, encara que sembli que no s'arriba a temps, es va avançant i s'aconseguirà. N'estic segur.
No hem d'angoixar-nos més del que cal, i farem feina, mans a l'obra!!
Més bé o més mal, sense discutir, només parlant, tranquilament, serenament, després hi haurà temps d'acabar d'arreglar-ho.
Costa tant i hi ha gent valenta que pot i ho fa.

Intens.

Aquest cap de setmana ha estat intens en feina. He treballat el que he pogut. Hagués fet més, però no em sap greu, perquè tinc obligacions i no em puc dedicar a la lluita tot el temps.
Encara així, n'estic content, tranquil i seré. I he parlat amb gent, podríem dir amics que també lluiten i crema molt. La lluita per aconseguir coses desmoralitza molt però jo em sento bé.
Ajudaré als altres, col·laboraré i faré el que sé.
Ara que em sento bé, em dono compte de com ha canviat tot.
El més important és veure que el sol surt per tots igual, a tots ens escalfa i nosaltres decidim si ens posem al sol o a l'ombra.
Caminem...pas a pas..poc a poc...de mica en mica s'ompli la pica.

El canto del loco

Escolto una foto en blanco y negro...
Uf, quina lletra!!

Avui serà un dia bó per fer moltes coses, com ahir.
Vaig arribar a sentir satisfacció pel que feia i havia fet.
Fer la feina i arribar on pugui.

Amb una mica de por per la responsabilitat, però ho faré i ho faré bé, el millor que jo sé.

Fa un día meravellòs.

Hi ha gent falsa, que intenta enganyar. No ho entenc.
L'altre día, em volía fer creure que havia fet allò o d'altre, que tot estava correcte, que tot anava bé. Umm, vaig desconfiar, i jo confio en la gent, però quan em parlen en llenguatge tècnic, amb paraules complicades d'entendre, se m'encen un llum, i una veueta em diu que alguna cosa amagen. M'agrada entendre les coses que em diuen. Potser no sóc la persona que escolti més als altres, però ho intento, i procuro escoltar.
La cosa va estar que li vaig demanar probes, i aleshores va començar a atacar-me, dient-me desconfiat, i d'altres paraules, crec jo fora de tó i a més agressives. Jo li vaig dir que volía els papers, no que em jutjara allí mateix.
Només volía allò al qual tenía dret, res més. No havía de fer cap valoració. Es va posar negre i va acabar malament ell.
No vull res més que allò que es just, i no comparteixo la manera de fer d'alguns que busquen tapar les coses. Ocultar la informació a la qual tenim dret.
D'això ja començo a tenir pràctica.
El més curiòs és que no m'he sentit culpable ni mal, i això que la conversa va ser forta per part de l'altre.
Jo a les meves conviccions.
Si en sóc de cabut, jeje.

La platja

Em vaig despullar els peus. Al començar a caminar per damunt d'una sorra que jo estrenava. Gairebé estava deserta. Vam anar a un lloc dels pocs que queden.
Els peus s'enfonsaven, gradualment, mantenint la pressió constant, a la sorra, trencanct la crosta que s'havia fet durant la nit, per l'evaporació de la humitat del mar.
Formava ones, pel suau vent, dibuixos indesxifrables que semblaven voler dir alguna cosa.
Vaig seure a terra, em vaig gitar, acariciava la sorra i no m'esgarrifava.
Era una sorra diferent, era natural.
Estava acostumat a les degradades, trepitjades mil vegades pels banyistes i contaminades, brutes per burilles i demés.
Aquesta era diferent, de les millors.
La mirava i em vaig fixar que hi havien granets de sorra de tots colors i diferents mides. Hi havia granets negres, d'altres blancs, d'altres cristalins i dins la gamma del marró des de clars a foscos.
Potser la irregularitat, la diferència és el més atractiu dels valors naturals.
Llàstima que ens ho estem carregant i aquesta platja té els dies comptats.

Cap de setmana.

Sento que no mereixo el que tinc.
No em sento sol.
M’agrada’t el que han fet els altres, he col•laborat i m’he sentit bé.
Aquest cap de setmana llarg , s’ha d’aprofitar i encara no sé el que faré.
Si el temps acompanya m’agradaria anar a veure el mar. Tinc ganes de mirar les ones, la seva escuma, i sentir el flaire a sal. Passejar amb els peus nus damunt la sorra i viure.
He de viure, noto que aquest moment de felicitat que tinc no pot durar.
No espero al demà i aprofitaré cada moment.
Gaudiré d’aquests dies amb les coses més senzilles del món.