Sense esperar al demà.

De vegades no em sento bé, com aquests dies del megapont. Em vé una tristor estranya que em bloqueja i que difícilment em permet agafar forces per aixecar-me del sofà. Crec que ho necessitava, descansar, fer mandrà o fer el gos.
M'ha anat molt bé descansar, m'ha donat forces per seguir.
Penso amb mí quan escric i ni sòc ni vull ser res altre del que ja sóc. Pel fet d'escriure aquí no em considero escriptor ni res d'especial, sería igual que un que agafa un pinzell i un pot de pintura és considerès pintor o artísta.
Em va bé, simplement, escriure, és com treurè un verí de dintre meu que em contamina l'ànima, desprès de fer-ho estic millor.
Si tingués més temps escriuria molt, si tingués més temps podría fer moltes coses, però no tinc més temps, el meu temps està compromés.
Avui emprendré el día amb un somriure, la mirada alegre, perquè m'he recuperat i sé que donaré el millor de mí. Només això faré, ser jo. Sense imitar ningú, senzillament, una persona qualsevol, que vol viure i gaudir de cada instant, com si fos l´últim alé de vida. L'últim instant és aquest, el futur vindrà, però aquest moment, el present és el que conta.
Viure, simplement,el millor que pugui, sense esperar al demà.