L'espia

L’espia
Entre els nous amics hi tinc la sospita de què hi havia un espia, un que era nou, com jo. No es paranoia, ell va ser el que em va afalagar primer, tant que em va fer aixecar les orelles. Jo ja no sóc vanitós i no necessito que em diguin coses bones, és més per l’experiència que tinc quan ho fan és per que te la volen clavar i aquest ho va intentar més tard quan em va acusar de ser jo un espia. El altres em van recolzar i jo li la vaig tornar subtilment, realment, ja ni penso com ho vaig fer, però aquesta gent que afalaga i desprès ataca normalment és molt orgullosa. Va intentar desmoralitzar-nos a tots i no ho va aconseguir amb mi, al menys. Quina classe de gent hi ha al món. Ni tant sols ja li vaig contestar, per què volia dedicar tots els meus pensaments en ajudar i em va esperonar i vaig donar tot de mi.
Vaig donar tant que desprès vaig quedar esgotat, física i mentalment per l’esforç que havia fet. No sé si tindrà cap resultat, però n’estic orgullós i és el que jo sé fer o puc fer. No sé com acabarà per què això va per a llarg.
D’altres amics es van tallar, com vulgarment es diu, van cedir a les pressions, jo estic al seu servei i si ells es tallen jo no puc fer-hi més. No puc quedar-me sol, han de ser ells, ja els hi vaig dir. Encara tinc esperances de que reaccionin i actuïn decididament que és el que han de fer.
Encara queda molt per lluitar en aquest món, queden moltes injustícies.