Esperances

Encara tinc tímides esperances amb els que s’havien tallat. Els ha van veure i encara els han intentar fer-los quedar com idiotes. Sé que algun d’ells no ho consentirà i farà el poc que pot fer. Jo em mantindré a distància a l’espera de que em cridin si ells volen alguna cosa de mi. He de deixar-los temps, han de ser ells i jo no els he d’influenciar. No ho he fet, però ni tant sols he de trucar-los, entenc que necessitin temps per pair l’últim colp.
L’altre grup d’amics, són molt diferents i bé, també es posen neguitosos. Tots tenim un cor.
He descobert que la gent quan t’estima, no et diu d’altra cosa que una mirada càlida, un lleu somriure i una abraçada o una encaixada de mans. No he parlat amb tots ells, ni podré mai, son molts, però crec que estar amb amics desconeguts, amics dels que no em sé els seus noms, estar parlant amb ells en grup, em fa creure que vaig pel camí del nou món. El món de la confiança amb la gent, jo sóc sincer amb ells, amb tots ells i dono tot el que puc. Encara que em reservo una mica, tampoc vull cremar-me.
Donar sense esperar res a canvi. I no en treure res més que tenir uns amics amb els que no podré parlar gaire. Però sempre quan miri la lluna pensaré que potser algú l’està mirant i que és el meu amic.