Somniaré.

Jejjejeje, ho he estudiat el tema i s’ha imposat la razón al corazón, com diu la cançó de l’Oreja. No podré fer-ho, malgrat tot, em sento orgullós de mi mateix per haverme-ho plantejat amb serenitat i calma.

És una bogeria pensar en que sóc jo mateix. Sentir com de dintre meu flueixen les idees i no sento res dolent cap a ningú.

Una cosa que faig i que veig que molta gent no fa, és no pensar tant amb el que han fet els altres. El que es diu criticar. Mai m’ha agradat i no vull, jutjar. Realment no vull ni saber-ho. No sé perquè ho dic ara. En fi tampoc pretenc ser un dogma a seguir. Cadascú és com és.

Segurament seré egocèntric si penso en què em sento bé. I si algú llegeix aquest diari pensarà, aquest tio es repeteix molt. Potser si. Crec que necessito repetir-me algunes coses, per veure-les més clares. M’agrada pensar, m’agrada imaginar i vull somniar. Potser això és el que necessito, somniar. Somniar.