Ulls.

Els ulls, la mirada cristal•lina, transparent com l’aigua. És encantador mirar als ulls, en diuen que és el mirall de l’ànima. Crec que sí.
M’agrada mirar als ulls. Només miro als ulls i m’encanta descobrir que hi ha gent meravellosa.
Diuen tant els ulls d’una persona. De vegades dic que em miren a la cara per parlar amb mi, no en to agressiu, sinó perquè no es diu el mateix. És molt més difícil mentir, mirant als ulls. La mirada és molt important per a mi. Potser sóc un boig, potser he perdut el sentit de la realitat, potser em fixo en coses que no tenen importància, però per mi en tenen i miro als ulls, fins que pugui, fins que em quedin forces.
Vull mirar als ulls.
M’encanta la sinceritat, la veritat. Em fa sentir molt i molt bé. El dir les coses que penso. Res més. Sense intentar imposar la meva opinió. No, si no em fan cas gairebé mai. Ara últimament, ara que em trobo molt millor, és curiós la gent fa coses que jo he dit i no sé, però ni li dono la importància que potser abans li donava a que la gent fes coses que jo havia dit. Em donen la raó i no sento res. Crec que això passa perquè jo em sento segur amb mi mateix i al sentir-me així, no necessito que em facin cas. Jo tinc la meva opinió i si no em fan cas, serà perquè tenen un altra, o tenen els seus motius. No m’escalfo el cap.
I m’encanta la música i riure.
Si a més de plorar, també me’n ric. El riure em surt, sense més, potent i sincer. Amb energia i seré. M’encanta sentir el calor de la gent.
No sé , com és aquest diari, em fa sentir estrany. Parlo i escric sol, son uns pensaments, son els meus i no pretenc res més que sentir-me bé. Mai havia pensat que faria una cosa com aquesta.